Com a pare visc amb el dubte permanent sobre si ho estaré fent bé, si estaré pujant i educant bé a mes filles. Suposo que quasi tots els pares i totes les mares tenen aquestes incerteses, aquestes temors… i a mesura que veus que la cosa més o menys va rutllant, que creixen sanes i raonablement felices i que tota la maquinària funciona més o menys bé, doncs aprens a conviure amb aquest nus a la panxa. És un nus que mai més marxarà, ho tinc clar. Com també tinc clar que em domina i em guia i em motiva una temor pregona i ancestral —que tinc clavada al més fondo de les entranyes— a no repetir amb mes filles els mateixes comportaments i les mateixes maneres que van tenir mons pares amb mi. I a no repetir, directament, les mateixes absències que van tenir ells amb mi.
En aquest llarg camí que és la paternitat, una de les coses que ens preocupen més a la meua dona i a mi és l’establiment de vincles forts i ferms entre germanes, entre l’Anna i l’Alba. I tot just ahir vam viure una situació que em fa pensar que aquests vincles ja hi són, ja s’han creat, i que comencen a ser sòlids. Ahir vam estar de canvi d’habitacions. Fins ara, elles dues dormien a la mateixa habitació, i una de les habitacions de casa ha quedat lliure, així que li vam proposar a l’Anna si la volia ocupar. La proposta, evidentment, li va semblar magnífica, i es va passar tot el dia traslladant roba i objectes a la nova habitació, i posant-s’ho tot al seu gust. L’Alba, la menuda, per la seva banda, viu enjugassada… Però l’assumpte va venir a l’hora de gitar-se. L’Alba se’n va anar a dormir sense cap problema, després de llegir una estona. I amb l’Anna vaig fer el mateix, i després es va quedar una estona més llegint sola. Però al cap de mitja hora de suposadament dormir, surt al menjador amb mala cara, i dient que li feia mal el cap, que tenia mal cos… Li diem que torni a intentar adormir-se, que llegeixi una mica més, que miri de relaxar-se. Però res, amb cap de deu minuts més torna a sortir i ens explica els mateixos símptomes. En aquesta ocasió li diem que si vol es giti al llit de sa germana; l’acompanyo, moc la menuda cap a una banda de llit, i les deixo totes dues juntes.
Efectivament, l’Anna va acabar adormint-se, plàcidament… vull pensar que gràcies al contacte i a l’escalfor de sa germana. Vull pensar que saber-se al costat de sa germana la va calmar… Diuen que el llit familiar enforteix molt els vincles entre pares i filles. Potser, segurament també enforteixi els vincles entre germanes. Aquesta situació em va fer palesar que si, que efectivament el vincle hi és, que s’ha creat i que és ben viu. El vincle entre mares i filles ve de sèrie, és genètica, és ADN, és antropologia ancestral. En el vincle entre pares i filles ja som els papis els qui hem de posar-hi de la nostra part, però potser vindria a ser una cosa similar com l’empremta. Però el vincle entre germanes no existeix si no es fomenta, si no s’enriqueix i no se l’alimenta. I pel que sembla l’hem alimentat bé. I ho continuarem fent, sens dubte. Dins les nostres imperfeccions, potser no ho debem estar fent del tot malament.
