Llegeixo al blog d’en Lluís Anglada sobre la necessitat de què les biblioteques ens organitzem amb més llibertat. En l’article corresponent s’hi reprodueixen unes paraules que la Dolors Lamarca, directora de la Biblioteca Nacional de Catalunya, va enviar al Lluís. Diu Lamarca en l’article del blog: “Deixar-se estar de models preconcebuts i uniformitzadors a base de centrals urbanes, comarcals, nacionals, regionals, provincials … Que s’organitzin amb tota llibertat com s’estan organitzant per altres serveis (neteja, recollida de deixalles, etc.) El govern ha d’oferir un catàleg fiable, una central de compres i de catalogació fiables, una xarxa informàtica ràpida i segura i deixar que els municipis organitzin el servei de lectura i d’informació. De vegades serà a través d’un consorci, d’un entitat creada per això però mai ha de delegar i menys pagar a les Diputacions perquè facin la tasca pròpia del govern nacional.”
En elles hi veig, i això és una opinió totalment personal, un cert cansament, un cert neguit sobre l’actual forma d’organització del sistema bibliotecari català. Vaja, que aquestes paraules transpiren una necessitat de canvi, una voluntat de regeneració… un sentiment que comparteixo. És més, penso que en bona mesura les biblioteques catalanes estan organitzades seguint un model polític, creat, gestionat, coordinat i executat en base a necessitats i mentalitats polítiques. I dins d’aquest model, hi ha lloc per a què les biblioteques i els bibliotecaris s’organitzin seguint criteris professionals, a partir de línies i models sorgits de la nostra branca?
Per què, seria possible reproduir el model del Consorci de Biblioteques de Barcelona en algún altre punt de la geografia catalana? Quin obstacle hi ha per a una hipotètica Mancomunitat de Biblioteques del Montsià, per exemple? O un Consorci de Biblioteques de Museus de Catalunya? La forma jurídica triada crec que hauria de ser un tema secundari, i caldria posar en primer pla les necessitats organitzatives i de gestió de cada biblioteca, i que la pertanyença a aquests nous organismes fos realment un benefici efectiu i mesurable, més enllà del model organitzatiu actual. Per què estic segur que la Biblioteca d’Alcanar, per exemple, pot tenir molts vincles amb la Biblioteca de Vinaròs, potser més fins i tot que amb la Central de les Terres de l’Ebre o amb la Comarcal d’Amposta… però clar, les separen dues administracions que no parlen el mateix llenguatge. O a voltes el llenguatge que parla l’administració (sigui quina sigui) no és el mateix que el que parlem els professionals.
Conec, però, un exemple d’èxit prou reeixit d’organització bibliotecaria transversal: es tracta de l’ABBA, l’associació de bibliotecaris i biblioteques d’arquitectura. Es tracta d’una associació nascuda l’any 1994 i que agrupa a tots els professionals del món de les biblioteques d’arquitectura a l’estat espanyol, ja sigui de col·legis professionals o de facultats i escoles d’arquitectura. Ha aconseguit un cert desenvolupament i maduresa professionals, amb la confecció d’un catàleg col·lectiu de publicacions col·legials, un directori de centres, uns grups de treball, o uns índexs de matèries i autors. A més, ja van per la edició número 20 d’unes Jornades. Són el referent, sense cap mena de dubte, del seu sector a tota Espanya. Però, com sempre ens passa, l’Associació està condicionada per les polítiques particulars i les decisions individuals de cada un dels seus membres, ja siguin individuals o institucionals.
Penso que en molts casos, les organitzacions professionals ja consolidades i amb experiència, com podria ser ABBA, i gran capacitat de treball i de flexibilitat, es troben condicionades, limitades i sovint anihilades per les polítiques particulars i individuals dels seus membres, per accions i decisions locals que sovint s’allunyen de la pràctica professional quotidiana i més racional. Ens cal superar aquesta barrera, per pura supervivència. Hem de fer aquest salt qualitatiu, i aconseguir noves formes organitzatives interbibliotecària, plenament operatives i amb absoluta capacitat de decisió i d’autonomia, més enllà de les seves matrius.
