Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.
Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).
De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.
A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:
“-Vols que, enguany, fem confitura?
-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.
-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).
Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):
“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:
-Encetem la confitura?
-No, no” (p. 91).
Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:
“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.
-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.
-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.
-Bé, dona, si ha de ser així…
I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).
Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.
Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.
Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
