Un altre tret que hem considerat important, i que capírem el 23 de març del 2026 mentres llegíem el llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1997 (1a. ed.), és que els Pobles matriarcalistes no són agressius, ni militaristes, com exposàrem en Twitter el mateix dia. Com a mostra, la cançó “Un diumenge, de matí”, arreplegada en aquesta obra, ho reflecteix. És un fet que empiula amb el document “Saviesa ancestral”, editat per l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” en el 2009. Anem a pams.
Els versos (amb lleugers retocs), per mitjà d’un home, diuen així:
“Però després me tocà
fer quinze dies de quadra.
Jo anava de militar
qui altra roba no tenia,
un tinent d’infanteria
me tirà sa fitxual.
L’endemà, a l’hospital,
es gerent tot ho sabia.
Des meu nom, se va alterar,
també de quin poble era.
No sé de quina manera,
per això, no ho puc contar.
Lo que és cert que me posà
quinze dies en capella.
Aquí me vaig dedicar,
pes Born, a insultar,
no ho feia per cap intent;
però, cosa de jovent,
molt de riure i es temps passar.
Això un soldat ho fa
qui és es seu divertiment” (pp. 27-28).
En canvi, en el treball sobre saviesa de què hem fet esment, hi ha que, “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23). Grimaldo Rengifo (nascut en 1946) és un investigador peruà en educació intercultural i promotor de cultures andines.
Altrament, en el “Raonament entre Pep, d’Aldaia, i Miquel, el d’Alaquàs” (https://malandia.cat/2022/11/raonament-entre-pep-daldaia-i-miquel-el-dalaquas), que trobí el 12 de novembre del 2022 i que l’endemà posí en la web “Malandia”, hi ha signes pareguts als d’aquests versos musicals. Es tracta d’un poema extens i imprés en l’Horta de València en 1809 durant la Guerra del Francés. Dos hòmens, Pep i Miquel, parlen entre tots dos i, ben avançada la composició, Pep se’n va a casa i raona amb la dona.
Doncs bé: el marit empelta amb la propaganda militarista, i ho fa, en bona mesura, a través de la llengua castellana, la qual té la figura del conquistador; la dona és moderada:
“Jo, entonces, li responguí
al estilo militar:
‘—Calla, si no quieres ver
cómo te mando encerrar
en la Guardia Prevención
que en lo poble es va a posar’” (p. 3).
I l’home agrega “a l’oir-me la resposta / que, tan sec li vaig donar” (p. 3).
Quant a la intervenció de la muller, el seu home comenta:
“En açò, la meua dona,
de dins, m’estava cridant:
‘-Home: que el dinar se gela,
¿per què em fas escudellar?’.
Jo, entonces, li responguí
estes paraules formals:
‘-Dina i no et fiques en més,
ni em tingues que replicar
(…) hasta [ jo] traure el gat del sac” (pp. 2-3).
Cal dir que, tot i el contingut en el personatge masculí, com agregàrem en Twitter el 23 de març del 2026, “En el curs 1993/1994, en la matèria ‘Didàctica de la Història’, el mestre de Magisteri Rafa Valls, ens ensenyà un article en què una historiadora havia exposat que la societat valenciana de l’inici de la Guerra del Francés, en 1808, no era precisament militarista, ni estava a favor de la participació en la guerra, un tret propi dels Pobles matriarcalistes, per la figura de la mare i pel dret maternal”. No debades, el folklorista d’Artà ho plasma quan, en la cançó “La vida de l’home (I)”, copsem unes línies sobre el servici militar:
“i, si no va viu, li pren mida
un cabo amb so cinturó” (p. 34).
Finalment, el mateix dia llisquí per telèfon a ma mare els versos triats de la cançó “Un diumenge, de matí” i li parlí sobre aquell detall en Magisteri i sobre el tema dels Pobles indígenes i de la cultura autòctona catalana. Llavors, em digué: “Els qui organitzen les guerres, la majoria, és per ambicions econòmiques i de poder”. I és que no són pròpies de les cultures matriarcals com tampoc ho són les actituds en pro de lo militar,… ni de l’agressivitat.
