Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i que figura en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, d’Oreto Doménech i Masià, és “Els tres pèls del dimoni”, també tradicional en molts indrets: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita; i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç i que es casaria amb la filla del rei” (p. 7) i, així, passaria a ser ben considerat i accediria a la seua sobirania.
Molt prompte, ho va saber el rei i, immediatament, mana que uns criats maten el nen. Però, com que el nin feia pena als servidors, fan una cistelleta, “el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que, potser, algú l’agafaria i el salvaria i, així, no es moriria tan infant” (p. 7).
En acabant, el xiquet és arreplegat per un moliner, qui “se’l va emportar a casa a dir-li-ho, a la seua dona. Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família” (pp. 7-8).
Agregarem que, a diferència de molts relats pareguts a aquest, el fill no és qualificat “bord” per ningú, sinó que “es va criar en eixa casa, tot aprenent les feines de moliner i de forner (…) i, quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 8).
En un passatge posterior, el rei s’acosta pel molí, demana al moliner pel fadrí i fa una qüestió al minyó: “Tu, ets valent?
-Sí, senyor.
(…) -Aleshores, ¿em faries un encàrrec per al palau? Em duries una lletra a la reina?
-Si, senyor: amb molt de gust” (p. 8).
Cal indicar que, en aquesta part de la recerca, la investigadora posa el mot “infant” en negreta, com si volgués remarcar que el jovenet encara no ha passat a ser home.
El monarca, com que pretenia desfer-se del xic, havia escrit (en la lletra) que matassen el jove si el xicot aplegava al palau.
A continuació, el minyó passa per diferents llocs en què li faran costat, primerament, en una cova (un detall femení): hi havia uns lladres que, en veure’l dormir, agafaren l’escrit, el llegiren, es compadiren amb ell i “ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei tan punt no hi arribara.
I així es va fer; (…) la reina va llegir que deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 9).
Per consegüent, no sols la part, aparentment, dolenta (els lladres com la figura de la lladrona ho fa en lo sexual), és lligada amb lo feminal: la regina té la darrera paraula i, per això, tenen lloc les noces. Com a mostra, el narrador plasma que el sobirà torna de la cacera i copsa que hi ha hagut una aliança entre el jovencell i la filla del rei. Això ens diu que la reina era qui regentava el territori.
Després, el monarca presenta al jove una segona prova: haurà d’anar a l’espluga del dimoni i portar-li els tres pèls del diable (p. 9), un passatge paregut en moltes contarelles del mateix estil. Cal dir que la cova simbolitza la vulva.
Durant al trajecte, el minyó passa per una vila on un arbre s’havia assecat i ja no feia pomes d’or (una color que empiula amb lo masculí i amb lo patriarcal); en una segona vila, una velleta li comenta que “hi ha una font que brollava vi” (p. 9). En altres paraules, els papers són repartits quant a simbolisme, puix que 1) la color masculina empelta amb el sol, 2) el vi enllaça amb la dona i amb la menstruació i 3) la font és en nexe amb l’aigua i amb la maternitat com a font de vida.
