Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de març del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Síííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. L’àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l’aixeta i…” (Anna Babra)“Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me’ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.
Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s’havia de deixar com si ningú hi hagués passat.
Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes” (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí “Els meus avis, tant els materns com els parents, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes”, “Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l’amor per la natura. Crec que ho porto d’ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l’estimaven)” (Ramona Ibarra), “Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat” (Maria Dolors Sala Torras), “En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o el blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Era de pages, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l’amor i el respecte per la natura!!!” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “A l’estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia ‘Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n’agafaren un altre pom’.
No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí” (Montserrat Cortadella), “Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura” (M Pilar Fillat Bafalluy).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
