Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava
que destil·len els homes, invisible (…).
Per mi sabreu tota cosa possible;
la verge puta que ningú es tirava
i el bord donzell, de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal·lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).
Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.
Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:
“Segura, el va anar arruixant
a cops d’aigua beneïda” (p. 231).
I, així, lo femení és ben considerat.
En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:
“És així, pel que es veu, l’amor de l’home
i tots som fills de lúbrics exercicis.
No en fem escarafalls i disfressem-los (…).
Que aquests costums, de fet,
són mil·lenaris” (p. 236).
Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i
“tota la santa tarda!” (p. 237),
un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.
Ben mirat, indica que
“En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa;
(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).
Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:
“Els diumenges, a la tarda, (…)
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana
(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox” (p. 239)
i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.
Un altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu
“Pepa estimada: aquí van
uns versos per al teu sant.
Permet-me que una vegada
et faci carta rimada.
(…) Faré rima consonant,
la que agrada a la gent gran;
i quan doni algun mal pas,
tu que ets llesta, ja ho veuràs.
(…) És obvi que els meus neguits
han de rimar amb els teus pits,
i també que tacte i gruix
rimaran amb entrecuix” (p. 240).
Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.
