Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):
“El primer bes que florí,
te’n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades” (p. 212).
En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.
També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:
“Totes d’un encantament
que ens feia les hores calmes…” (p. 212).
Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:
“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!
(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).
Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.
Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,
“que em vas cridar del teu racó (…)
i em rebies, cos bondadós” (p. 218).
En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:
“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,
a qui pugui pregar, (…);
deu-me una santa que hagi estimat força,
que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).
Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.
Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:
“i era el seu tast com la més fina noia
i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).
Finalment, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:
“Aquella santa sempre bella mossa;
no havia mendicant que no li fos devot:
era tan clara, blanca, fresca i jove
com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).
Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).
