En la composició “El gran foc dels garbons, 97”, del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), copsem uns versos que empiulen amb comentaris que ens han fet sobre la típica dona que, encara que no s’immiscia en la vida privada de caire sexual i eròtic d’una parella de jovenets, sí que és cert que, fins i tot, no sols feia com si dormís: hi havia vegades que pegava (i això ens han reportat) quan el xic (o la xica) feia res que ella desaprovava. En canvi, ací, la mare deixa fer els dos fadrins:
“La teua mare entrava amb una safa
sense mirar-nos, sense dir-nos res,
comprenent tantes coses, massa coses.
M’abotonaves, agraïda, jo,
atarantat, dempeus, i en acabar
sempre em besaves el darrer botó” (p. 208).
Així, altra volta, la dona simbolitza la part realista i activa (el bes al botó, això és, al testicle) en un moment de la relació sexual (l’abotonament).
També hem considerat sucós, encara que ho puga fer en nexe amb un vincle entre un home i una prostituta (si més no, si tenim present la pintura “Venus”, del neerlandés Lambert Sustris, del segle XVI, en què una dona blanca com la neu és en un llit en què abunden les roses clares), el poema “El somni”, de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), recopilat en l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura:
“Blanca venies en la nit.
La seda era cinyell de la teva beutat.
Afeixugaves un braçat
de roses damunt de la seda.
(…) Blanc i rosat era el teu cos,
amada, dins la nit encesa.
Com sentia l’embriaguesa
de les cent roses tendres del teu cos!” (p. 211).
Així doncs, en l’obagor, ella és qui domina i no ho fa per la força, ni amb la violència, ans mitjançant el flaire que encisa l’home i que el porta a fruir la tendror femenina i el present.
En acabant, l’escriptor, de manera simbòlicament encertada, empelta l’eixida del sol amb la caiguda de lo feminal i amb la vitalitat masculina, arran d’eixe temps nocturn en què ha reviscolat l’home (ací, alliberat per la dona):
“Oh somni llunyà! T’esvaïes
boira desfeta, vel morat.
Amb la primera claredat
de l’alba, somni, t’esvaïes” (p. 211).
Adduirem que, així com la nit lliga amb els somnis i, en aquest cas, ha permés que l’home es desfés de la seua penitència (la color morat), en nàixer el dia, ell capeix la realitat:
“Aquella gràcia fugitiva
(…) ai, que no mor la sentor de les roses
i duc als llavis el record d’un bes,
talment la pols daurada d’una ala fugitiva!” (p. 211).
U dels detalls que em féu pensar en un eixart amb una prostituta fou el fet que el plaer siga fugitiu i que ell associe eixos instants amb una pols que, en algunes obres d’art, és com una pluja daurada que cau del cel (encara que ho fa en forma de monedes). En qualsevol cas, en un entorn en què ell ha fruït de llibertat (l’ala que ha pogut volar) i lligat a la dona.
