Cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia” (p. 28), d’Elizabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el féu llegir), d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcalistes), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i sobre la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan és embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura i porta en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des que ell és en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, no n’has d’abusar mai i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).
