El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una vila catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364). “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”. Per consegüent, com escriguí el mateix dia en una llibreta, “No ho feien de París”. L’endemà ho comentí a ma mare, qui, per telèfon, em digué “Si és l’aigua, pot ser; si és l’aigua, també, perquè el nen és en la bossa del líquid amniòtic [de la mare]”, és a dir, en el que el protegeix durant l’embaràs, dins de la mare, abans del part.
Ben mirat, consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix, i a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, ens parla de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).
