La literatura matriarcal en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura.
Una altra obra que hem triat, de què l’autor ens digué que contenia composicions eròtiques i que podria ser útil per a la recerca, és “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura i editada per Obrador Edèndum en el 2024 en Santa Coloma de Queralt (vila catalana de la Baixa Segarra).
Com a exemple, en la introducció, l’editor ja ho plasma quan parla de “l’acceptació sense embuts de la vitalitat” (p. 13), de manera que la deessa de l’amor, Eros, “faci la seva visita amb l’ajut de tots aquells símbols que enriqueixen màgicament la realitat” (p. 15) lligada a “la festa de la carn i el vers” (p. 15), de què, més avant, posa que, “en el cas del català, per exemple, hi haurà una evolució des d’una simbologia eufemística i molt arrelada a la tradició amorosa fins a una expressió força directa, en la qual la realitat i el signe s’han apropat bastant. (…)
És lògic que només aquells poetes que han trencat amb l’ortodòxia de llur societat hauran sabut deslliurar-se del tabú eròtic i sovintejar el tema. Fent-ho, connecten amb un seguit d’autors de la literatura catalana (trobadors, misògins, satírics, xarons, etc.) i a hores d’ara llur exemple fructifica a bastament” (pp. 15-16), una cosmovisió no ortodoxa que, amb paraules paregudes, hem trobat en comentaris relatius a fonts de la música vernacla i que empelta, com ara, amb un detall que Josep Ma. Sala-Valldaura associa al poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “constituí un element transmissor important en aquesta tradició cultural i catalanista no burgesa” (p. 28), encara que, com capim en la plana 46, “Els textos cultes complementen la tradició popular, i viceversa. En aquest nou llibre, no s’hi observen gaires influències de les cançons, romanços, corrandes… amb què el poble es referia als desigs i dèries dels cossos. Les picardies de les revistes musicals, tan populars abans de la Guerra civil, (…) tenen molt poc a veure amb el que es demana a la poesia”, un tret que hem percebut, així, en la lectura de poesia del primer terç del segle XX, a diferència, sobretot, de la de la segona meitat del segle XIX (aquesta segona, amb un alt sentiment de pertinença a la terra i que connectava amb el matriarcalisme).
No descartem que hi pogués influir la poesia de ciutat i la més empeltada amb el capitalisme i amb les valors que hi van adjuntes i no pel camí de la cultura tel·lúrica (tan present en el món rural).
En el primer poema que hem tractat, “Leda innocent”, del català Josep Carner (1884-1970), publicat per primera vegada en 1907, la dona és qui porta la iniciativa:
“Movent el cap, ell deia que seria
tímid i dolç, de graciosa por;
que et seguiria sempre per ta via…” (p. 55).
En passar a la composició “A Madona luxúria” (p. 66), de Jeroni Zanné (1873-1934), un escriptor català, hi ha una dona que salva l’home:
“De casta joventut en la dolcesa,
oh Madona, sorgeixes com el llamp.
Dónes, sense calmar-les, set i fam;
desmai al fort, al tímid ardidesa”.
I ho fa unida a “Metàl·liques blavors d’aigües profundes” (la color, blava i argent, dues colors vinculades, més aïna, amb la foscúria i, més encara, amb lo feminal) i, com escriu en el darrer vers, un combat “dionisíac i amorós”. O siga que la dona salva l’home.
Cal dir que Dionís és en nexe amb lo matriarcalista i que, en el País Valencià, és lligat a la festa dels enamorats (9 d’Octubre), en una de les primeres setmanes de la primera d’hivern, una estació considerada femenina.