Escriure per a recordar

Amb el solstici d’hivern i l’arribada dels freds i de les flames que donen caliu, em faig un nou propòsit per aquest nou cicle que comença. Si, no m’espero a l’arribada estàndard de l’any nou, a aquesta convenció artificial i artificiosa que divideix el pas del temps amb ves a saber quins criteris i que segurament ens desarrela d’una terra i d’uns usos i costums ancestrals i que ens donaven sentit. Però centrem-nos, que em perdo. El propòsit. Em proposo escriure un dietari, un diari de la meva i de la nostra vida; escriure sobre tot allò que ens passa, sobre tot allò que vivim i sentim i experimentem; un registre sobre els nostres dies. I ho faré –ho estic fent– a mà, amb un quadern i un bolígraf. Perquè vull defugir de les urgències líquides d’aquesta postmodernitat difusa i a voltes incomprensible, i perquè tot allò que és realment important és allò que madura, que creix a l’ombra i que fermenta en els records. I perquè quan escrius a mà el món es percep d’una altra manera, tot va més lent i tot s’humanitza. Allò realment important és allò que no es publica immediatament, i que malgrat això, serà el que perdurarà i esdevindrà perenne. Tinc el ferm propòsit d’escriure a mà per a fixar els records i la memòria, per a lluitar contra l’oblit. Perquè sé que arribarà un dia en què ja no recordaré res, en que ja hauré deixat d’existir en vida. I abans de què això arribi, vull escriure la meva vida, les nostres vides. Perquè en un món tiranitzat per les urgències de l’audiovisual, les paraules han quedat arraconades, han quedat minvades i menystingudes. Estem fets de paraules, som paraules, i les paraules també són records i vida. I cal reivindicar això. I cal lluitar-hi. I he començat també aquest dietari per a cercar el futur, i el futur no és res més que les meues filles. Perquè vull deixar-los un llegat, una història familiar i vital i sentimental de com vam ser, de com vam viure i estimar. I no us penseu que no: ja els dic tots els dies que les estimo moltíssim, i les beso i abraço i acarono tot el que puc o tot el que em deixen i es deixen. Ara, també, amb aquest dietari els ho podré seguir dient quan ja no ho podré fer.