Ahir dissabte vaig patir l’enèsim desastre als meus estimadíssims Regionals. I ja n’he perdut el compte. Els estalviaré el relat dels fets, i els diré només que vaig trigar més de 4 hores en fer el trajecte entre Barcelona i Tortosa: sortia a les 14.54h, i vaig arribar a passades les 19h… Per KO tècnic, la Renfe i Rodalies de Catalunya i Adif sempre guanyen; ni que sigui per pur cansament d’una ciutadania impotent i que ja ha interioritzat com a normals i inevitables que passin aquestes coses, i que acotxa el cap dòcilment. Doncs mirin, no. El que passa cada a dia als nostres trens és un segrest físic i psicològic en tota regla, perpetrat per una colla de criminals ineptes que els importa el més mínim fer bé les coses i que es passen per l’arc del triomf el patiment i les vides i els temps de la ciutadania, mentre s’omplen la boca amb el discurs cínic de la mobilitat sostenible i altres mandangues en les que és evident que no hi creuen en absolut. I cal dir-ho ben fort.
Els país se’ns col·lapsa, i cap responsable polític hi està fent res. I el país se’ns col·lapsarà i s’afonarà pel Sud a partir del 30 de setembre, quan començarà el tall de les vies del tren al túnel de Roda de Berà, i no hi haurà servei entre Tarragona i Sant Vicenç. Els usuaris habituals ho sabem, i sabem que els autobusos que han programat seran del tot insuficients, i que cap persona amb dos dits de front voldrà tirar-se més de 3h entre bus i tren per anar a treballar ben d’hora. Però això no ho saben els “gestors”… La realitat serà cruel i feixuga, i a voltes fins i tot insuportable, i sempre acabarà explotant. Molts buscarem alternatives i ens haurem de gratar la butxaca. Un país que permet i accepta i normalitza que els seus ciutadans, en una situació normal, necessitin quasi tres hores per a fer escassament 200km en tren, és un país en fallida. I si quan les coses van mal dades, aquests ciutadans necessiten més de quatre hores del seu temps per a fer els mateixos quilòmetres, és un país en el qual cal fer foc nou, i que comenci tot de cap i de nou. Un país que permet tot això és país que considera a tots aquests ciutadans de segona categoria, i que els abandona a la seva sort. Terra cremada, terra impossible de recuperar. Un país que prioritza i creu més important i necessari ampliar aeroports i estar connectats de forma directa amb Amèrica o amb Àsia, i per contra, creu i ha cregut durant dècades que no passa res si els ciutadans no es poden desplaçar de forma fiable i digne en tren, és un país en fallida, desenfocat i en col·lapse, i que ha perdut el nord, i que és incapaç de garantir una mínima qualitat de vida. Un país que accepta que es pugui anar de Barcelona a Madrid en menys temps que de Barcelona a Tortosa és un país que exerceix també un centralisme atroç i cruel, que xucla i xuclarà recursos de manera indefinida cap al Cap i Casal i que deixarà una Catalunya Buidada on la mobilitat sense el cotxe privat és una heroïcitat. I assenyalo i acuso que els únics culpables d’aquest col·lapse seran tots i cada un dels gestors i responsables polítics que amb la seva desídia i la seva incompetència ho hauran permès. Perquè en un país on passa tot això, només el poble salvarà el poble.
