Segur que tot pare que llegeixi aquestes ratlles urgents sobre la paternitat, coincidirà amb mi que la paternitat és segurament el millor que ens ha passat en la vida –i possiblement el que ens passarà al llarg dels anys–. No és una tria senzilla, i cal tenir clar que és una decisió que és per a sempre, que no hi ha marxa enrere, i que hom tindrà filles per sempre més… fins la mort. Malgrat tenir-ne ganes molts cops, no es poden pas tornar ni hi ha possibilitat de devolució; ni tan sols amb el tiquet de compra, ja m’enteneu. Malgrat tot, la paternitat, no en tinc cap dubte, és meravellosa, i xalo i gaudeixo moltíssim veient passar la vida i les experiències al costat de les meues filles, educant-les i dotant-les de valors i veient com creixen per a què siguin com a mínim les bones persones que volem que siguin. Però també, i al mateix temps, no en tinc cap dubte, la paternitat és esgotadora, a voltes molt esgotadora, i que en aquesta marató que estem corrent sovint hi ha (i hi haurà) moments en què directament voldràs tirar per la finestra a les teues filles, i gaudir d’algun moment de pau, de tranquil·litat i sobretot d’aquella sensació tan estranya de poder escoltar el silenci. I de deixar de fer les menjades veient dibuixos… Si, sé que tot passa i que aquestes etapes s’acabaran superant, i que en vindran de noves, amb noves vivències que compartir i afrontar plegats en equip. Però també és cert que mentre estem creuant el riu, a voltes et veus amb l’aigua al coll, i l’altra riba encara queda molt lluny… I llavors és quan cal comptar fins a 10, i com a mínim fer que la tropa estigui gitada a les 21h en ple mes de juliol mentre a fora cau un sol que les . Siguem sincers, colla de mals pares! Estic segur que en força moments de les vostres vides heu pensat en apretar a córrer. Que aixequi la mà qui no ho hagi pensat. Ja veig, ja, que ningú l’aixeca. Ep, que no passa per verbalitzar-ho, que tots som uns mals pares i simplement ho fem el millor que podem i sabem, que molts cops és ben poca cosa. Però no passa res.
I és en aquestes situacions quan te n’adones de moltes coses. I te n’adones xerrant al parc, per exemple amb uns jaios, mentre la menuda acaba tota enfarinada de terra de cap a peus. I aquests jaios t’expliquen que tenen a sons néts tot l’estiu, des de Sant Joan i fins la Diada, nit i dia, a tothora, perquè és clar, han de treballar i posar-los a un campus és molt car. I parles amb aquests jaios i et diuen que ja xalen, ja, amb els seus néts, però també els veus que estan esgotats, cansats, i que estan desitjant tant o més que tu que comenci l’escola. Caram, quins pares, penses! Que bé que s’ho munten alguns, traspassant la responsabilitat com a pares de cuidar de tes filles, i gaudint de tres mesos sencers sense preocupar-te de que es dutxin, de fer-los sopar i gitar-les, entre d’altres. I caram, al final del camí penses que ets un absolut imbècil de la vida, que no ha rebut ni rebrà cap mena d’ajuda familiar –a les famílies respectives portem unes motxilles considerables– i que haurà de fer créixer les seves filles sense cap més ajuda que la de la teva santa esposa. Perquè és clar, tinc clar que les filles són meues (nostres), i la responsabilitat primera i última és i serà sempre nostra… però també tinc clar que a voltes una mica d’ajuda sempre va bé, per destensar situacions i per recuperar i recuperar-nos com a parella (no només com a pare i mare), i també per a entendre en l’absència com d’importants són elles dues per a la meva vida. Que d’absències també se n’aprèn. Però sobretot aprens que els excessos no són bons: que ni és normal això nostre d’haver-les de pujar tots sols i anar esgotats i no tenir cap ajuda; i que tampoc és normal enjaumar tes filles tot un estiu a cals jaios, mentre tu gaudeixes de nits tranquil·les i silencioses.
