Més de vuit anys enjaumat durant més de 5 hores al dia dalt dels trens de l’estructura d’estat que és la #PutaRenfe –o la #PutaRodalies, que vindria a ser el mateix, però diguem que la merda nostrada és menys merda i no fa tanta pudor i ens la mengem més a gust– donen per a molt i per a moltes històries. Donen, per exemple, per acumular 795 minuts en retards (13h i 25m) aquest mes de maig, exactament els mateixos minuts que l’octubre del 2019, que fins avui es mantenia com el pitjor mes de la sèrie històrica que porto. Servidor, que aplica la meticulositat bibliotecària arreu. I si el magnífic operador ferroviari que ens ha tocat gaudir és capaç del pitjor i de proclamar entre tots natros que aquesta és la seva i la nostra normalitat al servei, val a dir que també és capaç del millor (quan vol i amb comptagotes, no fos cas que ens hi acostumessim). L’assumpte és que els dos últims dies de maig vaig viure una petita distopia d’opressió totalitària ferroviària, consistent en arribar abans a destinació. Si, si, el que escolten. Vaig aterrar a un món totalment desconegut, i em sentia fora de lloc. Era un món, eren unes ciutats que no reconeixia i que se’m feies estranyes i alienes. Recorden quan fèiem campana a escola i voltàvem per les nostres ciutats a unes hores que no tocava?
I de seguida vaig pensar que això és totalment inacceptable, que no es pot consentir i que cal actuar de forma contundent i desproporcionada quan això passi. Així que proposo plantar-nos en massa davant les oficines d’atenció al client de la #PutaRenfe o de qui sigue, o enviar milers i milers de correus electrònics i queixes al Síndic de Greuges. I queixar-nos per una més que flagrant pèrdua de la nostra identitat catalana, o per abandonament criminal en un baixador enmig del no res, o per incompliment de contracte… Quina és aquesta temeritat de fer-nos arribar abans a destinació! És totalment inadmissible, i no es pot consentir. Forma part intrínseca de l’ADN del catalanet explotat arribar sempre tard a la feina o a casa, i haver de recuperar hores de feina o perdre’s les actuacions teatrals de fi de curs de la seva descendència. I hem de lluitar sense descans per mantenir la nostra identitat com a poble, i no caure en aquesta terrorífica distopia que vaig haver de patir els dos últims dies de maig, i que no desitjo a ningú. Perquè com sabran l’important és queixar-se, sempre.
