En el món bibliotecari potser ja va sent hora que ens deixem de debats estèrils eterns i cíclics, o de voluntats col·lectives impossibles que dibuixen un horitzó utòpic –i per què no dir-ho, també seria distòpic i digne d’una sèrie de Netflix– al qual mai en el fons s’hi han posat massa ganes ni massa voluntats ni massa esforços per arribar-hi, i ni per aconseguir transformar realitats. I és que potser caldria començar a assumir ja el paper que de veritat té la professió bibliotecària en el nostre menut país. Però assumir-ho de cara i amb valentia, sense temors i estant disposats a assumir que ens fotrem pel cap una galleda d’aigua ben gelada. I segurament viuríem més tranquils sabent exactament el lloc que ocupem realment en aquesta societat menuda que és la catalana. Caldria ja assumir que el col·lectiu bibliotecari no ha tingut, no té i no tindrà mai cap mena d’influència pública ni cap mena de capacitat per a canviar les agendes públiques. Així, directe. I ja està. I no passa res. Reflexiono per enèsima vegada sobre aquest debat professional recorrent i cansat quan precisament ho estic fent amb un company bibliotecari, que circumstancialment és també en l’actualitat president del COBDC. Ens hem estat intercanviant uns quants correus i confrontant opinions, que no compartiré perquè es tracta d’un debat privat. Però hi ha un tema que penso que és nuclear en el debat, i que evidentment he exposat, i que aquest sí és públic i notori. L’assumpte crucial és que en quasi quaranta anys d’existència del nostre col·legi professional, només hi ha hagut un únic procés electoral, amb votacions, per a triar una junta directiva. Només un. Fou el 2014, i hi ha vaig participar presentant-me amb una de les dues candidatures. I vaig tenir l’honor de sortir-ne guanyador, i d’esdevenir president del meu col·legi professional, el qual vaig tenir l’honor de presidir durant dos anys, fins el 2016. Des de llavors no hi havia hagut mai cap contesa electoral. I des de llavors no hi ha hagut tampoc cap contesa electoral més. El desert. El meu argument és que si entre nosaltres mateixos, en quaranta anys d’existència del màxim òrgan de representació i organització professional, no hem sigut capaços de participar en els nostres propis mecanismes democràtics i de representació, com hem de ser capaços d’exercir cap mena d’incidència política pública? Penso que la manca de processos electorals en el nostre col·lectiu professional palesa molt clarament l’endogàmia endèmica que patim, però especialment posa de manifest que els professionals, en el fons, no volem exercir cap mena d’incidència política, cap mena d’advocacy, i que segurament ja ens va bé així. Segurament ja ens va bé així, seguir sent una professió de segona categoria, ben considerada, però que socialment està vista com de segona categoria. En quaranta anys ha quedat ben clar que no volem incidir de cap manera en el col·legi professional del nostre àmbit, i que ja ens va bé que les juntes es vagin succeint les unes a les altres a partir de trucades telefòniques entre companys amb més afinitat. Si això ja ens sembla bé, per què hauríem de fer el mínim esforç per tenir i exercir cap mena d’influència en cap esfera pública? Qui sembra vents cull tempestats.
Potser en Michael Moore tenia raó ja el 2001 quan escrivia a Estúpidos hombres blancos que:
“¡Malditos bibliotecarios!” Dios los bendiga. No debería sorprender a nadie que los bibliotecarios fueran la vanguardia de la ofensiva. Mucha gente los ve como ratoncitos maniáticos obsesionados con imponer silencio a todo el mundo, pero en realidad lo hacen porque están concentrados tramando la revolución a la chita callando. Se les paga una mierda, se les recortan su jornada y sus subsidios y se pasan el día recomponiendo los viejos libros maltrechos que rellenan sus estantes. ¡Claro que fue una bibliotecaria quien acudió en mi ayuda! (p. 17)
