Diuen que el perdó allibera i que et posa una passa per davant de la persona a qui perdones, i que segurament no vol perdonar; o no pot perdonar; o senzillament és que no sap perdonar i no en sap més. Però també és cert molts que cops caiem en la trampa de voler perdonar massa aviat, de voler trobar en el perdó l’única sortida possible, l’únic camí viable per a solucionar els conflictes amb els quals ens anem trobant al llarg de les nostres vides. Perdonar sempre o perdonar massa aviat són sempre un error. Com també ho és perdonar quan l’altra persona és incapaç de corregir, de canviar i de modificar els seus comportaments i les seves actituds, quan no són ni tan sols mínimament acceptables i tolerables. És incapaç, o directament es nega en rodó a fer-ho, i segueix anant a la contra i continua amb el camí erroni que vol seguir. I segurament aquesta persona ni tan sols amb els anys serà capaç d’adonar-se’n dels seus errors, perquè senzillament no considera que ho siguin. En aquests casos, el perdó esdevé impossible, i no hi ha cap més opció vital que allunyar-se d’aquesta persona tòxica, perquè no hi ha reconciliació possible, i evidentment, tampoc es tracta de posar l’altra galta de forma permanent. Diu Joan Didion, en l’últim capítol del seu llibre Río Revuelto, escriu que “Quizá lo más difícil y lo más importante que se podía hacer por otra persona era dejarla en paz; quizá fuera el único acto gratuito, el acto de amor.” I afegeixo que deixar-la en pau i que agafi el seu propi camí lluny del camí que vols per a la teva pròpia vida, perquè fer camí plegats és una utopia. Això cal saber veure-ho el més aviat possible, perquè sinó tota l’existència es pot arribar a corrompre excessivament. I no cal fer-ne un drama. Com diu Didion, el deixar en pau a algú –i que faci el seu propi camí lluny del teu– és un gran acte d’amor. I ho és abans d’entestar-te en buscar una vida en comú que amb els anys s’ha demostrat clarament que és impossible.
