Joan Didion va escriure el seu llibre L’any del pensament màgic a partir de la mort del seu marit John Gregory Dunne l’any 2003. Si no ho heu fet, us recomano que el llegiu, de seguida, tan aviat com us sigui possible. Us canviarà la forma que teniu de veure el món i la vida i com ens enfrontem a la mort que arriba sobtadament… però que arriba. Prepareu-vos, perquè l’estil de Didion, contundent i honest us deixarà sense alè. No s’hi valen mitjes tintes quan es parla de la vida. De fet, el llibre comença així:
La vida cambia deprisa.
la vida cambia en un instante.
Te sientas a cenar y la vida que conocías
se acaba.
La cuestión de la autocompasión.
Me l’he llegit en castellà… T’asseus a sopar i la vida que coneixies s’acaba. En un segon. Sense avisar. Allò quotidià, allò que ens sembla la nostra rutina immutable, amaga també la immensitat insondable de la mort. Doncs aquest cap de setmana podríem dir que he viscut el meu propi any del pensament màgic. No se m’ha mort ningú sobtadament, per sort. De fet, naturalment, no tinc l’alçada literària de Didion, i és del tot probable que ni m’hi aproximaré en la vida, però és que porto tots aquests dos dies pensant en el seu llibre, en frases com aquesta, que es repeteixen constantment per tot el seu llibre, com un martelleig, com una atmosfera densa, potser com el baix de Peter Hook en les fosques cançons de Joy Division.
M’explico. Dissabte vam deixar les xiquetes menudes a casa dels avis, a Santa Bàrbara, a dinar, a passar la tarda i amb la intenció de recollir-les al vespre, abans de sopar, ja a casa. Tot fluïa sense cap més novetat que l’alegria repetida d’una tarda sense normes a casa dels iaios. Fins que es fa hora d’anar a recollir-les. Porto la dona a la feina, que feia el torn de nit, i enfilo de Tortosa cap al poble. Em poso música. I arribo en 15 minuts escassos. I llavors Vas a recollir les xiquetes a casa dels iaios, i la vida que coneixes et canvia. Feia tan sols cinc minuts, cinc escassos minuts, que un dels gossos dels avis havia atacat ma filla menuda, de cinc anys. Intentava pujar-li al damunt, com un cavall, i al gos no li va agradar. Gires la vista un segon, i et trobes mossegada la innocència d’una vida en formació. Gràcies a ses germanes, que van reaccionar a temps i van aconseguir separar-los i van evitar que el resultat final hagués estat molt més greu del que ha acabat sent. Cinc minuts. Cinc minuts més tard arribo i m’ho trobo. Cinc minuts i la vida que coneixes es capgira com un mitjó. Cinc minuts, i et trobes ta filla menuda de cinc any una ferida de vuit centímetres al cap, i prou profunda com per a fer-li un TAC per a descartar que hagués arribat al crani –per sort, no va arribar-hi. Cinc minuts, i et trobes ta filla gran de 12 anys plorant desconsolada, i que ha acabat de presenciar una escena que segurament no hauria de veure mai, de veure com un animal entafora les seues dents al cap de sa germana menuda. Cinc minuts, i et passes quatre hores a urgències i tres nits a planta. Cinc minuts, i et trobes abraçant fort, fort, fortíssim a ta filla menuda que plora i plora i plora, mentre li netegen la ferida gran i li veus en primer pla com li penja un tros de pell del cap i intentes ser fort i no plorar, no afonar-te, però no pots, és clar que no pots, quin pare no podria plorar a raig (com ara, que escric aquestes ratlles improvisades), i mentre un infermer intentava animar-me i m’anava dient que fos fort per ma filla. Cinc minuts, i ja tinc i tindré enregistrada per sempre més aquesta imatge i la nit i matinada del 24 al 25 de febrer de 2024. Cinc minuts, i te n’adones de les delicadíssimes línies que ens separen de la quotidianitat i de l’abisme i de l’infern.
Però també i sempre, cinc minuts, i vull donar les gràcies més sinceres a tot el personal que l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta que ens van atendre a Urgències, i també a tot el personal de la planta de pediatria que ha tingut cura de ma filla totes aquestes hores, i fins el dimarts 27 de febrer. Per la seva professionalitat, pel seu caliu i per la seva grandesa humana i per l’excel·lent atenció que ens van donar en tot moment. Cinc minuts, i te n’adones una vegada més –i sempre caldrà dir-ho ben fort– de la importància vital de la sanitat pública, gratuïta i universal.
Necessitava buidar pap, deixar-ho anar i posar una mica d’ordre a tots els sentiments que he experimentat aquestes últimes hores. La xiqueta ja es troba molt millor. La ferida està cicatritzant molt bé, i avui s’ha passat tot el dia jugant a l’espai de jocs que hi ha la segona planta de la Residència, a Pediatria. Demà dilluns segurament ja tornarem a casa i acabarem les cures al CAP. Realment és acollonant la resiliència i la fortalesa que ens demostra la mainada. Ja estic immers en el meu any del pensament màgic.
