Els africans i el català

Els explicaré una experiència empírica que porto observant durant més de 8 anys, que és el temps que porto treballant a la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona. Per si no ho saben, els explicaré que per la Facultat de Teologia de Catalunya, i especialment per l’Institut de Litúrgia, hi passen mossens d’arreu del món, sobretot provinents d’Amèrica Llatina i d’Àfrica. El fluxe és constant: completen els seus estudis, i molts se’n tornen als seus països d’origen… però també molts es queden a Catalunya. I l’experiència empírica que he vist i percebut és respecte l’adopció i ús del català mentre són a Catalunya. Així, mentre que els llatinoamericans segueixen usant el castellà en el seu dia a dia per la Biblioteca, i excepte comptades ocasions canvien d’idioma o tan sols mostren el mínim interès a aprendre’l i entendre’l, per l’altra banda els africans es mostren plenament receptius a l’idioma, ja te’l parlen considerablement bé al cap de poc temps, i amb els mesos pots percebre una millora més que ostensible. El motiu d’aquesta diferència tan gran? Encara no el sé i l’estic investigant i analitzant; quan tingui la resposta la deixaré per escrit. Però tinc algunes percepcions que caldria confirmar i validar. Una explicació podria venir de les diferents herències colonials que van rebre, i de si van ser capaços de mantenir o no els seus respectius idiomes malgrat la colonització. Tenint clar, és clar, la fosca etapa que va suposar el colonialisme per a tot el món, i que encara ara en patim les conseqüències. A Amèrica Llatina la colonització va comportar l’aniquilació dels respectius idiomes en favor del castellà. I fins on sé, la colonització dels països africans no va comportar la pèrdua dels seus respectius idiomes autòctons, que s’han mantingut fins els nostres dies. Podria ser que el créixer en aquesta diversitat lingüística que tenen els països africans et predisposi a aprendre nous idiomes i a ser més receptiu amb els idiomes autòctons i minoritzats? A voltes em sorprenc de les preguntes retòriques tant absurdes que em faig.