Sento un grill a l’estació. Cric, cric, cric… Insistent. El sento a baix a les andanes, en algun racó, en algun cau, en algun forat, amagat, espantat potser, o potser desubicat i perdut en un entorn hostil, com debem anar la majoria dels qui som en aquesta estació, batent les ales metòdicament, amb absoluta precisió animal. Cric, cric, cric. Aixeco el cap del mòbil, i m’aturo distret un moment a escoltar-lo. Millor, a sentir-lo. Em trec les ulleres grogues, sempre brutes — i que sempre també netejo amb la primera cosa que trobo — , i a les quals estic vitalment lligat les vint-i-quatre hores, i intento posar ubicació física al so que sento. Cric, cric, cric… Infructuosament, és clar. Em guardo el mòbil a la butxaca dreta del davant dels pantalons, i miro al meu voltant, a unes andanes atapaïdes de de gent, de persones que com jo formiguejen sempre enfeinades, ocupades i permanentment actives a tothora. Comprobo, decebut, que cap de les persones que tinc més a la vora ha aixecat el cap del mòbil; ningú més ha sentit aquest petit grill perifèric, desorientat i desubicat en aquest no-espai que és l’estació, com segurament ho estem molts dels que hi transitem tots els dies. I una mica penso que tots nosaltres som una mica com aquest petit grill que estic sentint a l’estació. Malgrat tot i malgrat la nostra aparent seguretat, solem caminar per aquest món perduts i sense rumb, amb el cap cot entaforat en un món de suposat somni idíl·lic, i que ens hem donat entre tots, i que també entre tots hem acceptat sense ni tan sols un bri de crítica. El problema és que, al contrari que el grill, ja fa temps que som incapaços d’emetre cap mena de soroll, cap mena de crit d’alerta o cap senyal de necessitar ajuda, que ens retorni a la realitat i a un món en comú, i que només el poble serà capaç de salvar.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
