Ei, què passa eufòrics! Aquest mes de maig ha estat ben farcit de talents shows, ja que el passat 13 de maig vam poder gaudir de l’espectacle freak annual del nostre estimat vell continent. Si, amics, amigues, amiguis, Eurovisió va tornar a coronar la sueca Loreen amb la cançó Tattoo, força mediocre, la veritat. Entremig, vam veure desfilar una bona colla de freaks, com els croats Let3 amb la seva cançó Mama ŠČ!, una colla de simpàtics iaios rockers passats de voltes i amb unes quantes rules de més, i que van acabar dalt l’escenari abillats amb calçotets imperio. I és una llàstima, perquè el presentador comentava que en les seues millors actuacions acabaven completament despullats —van acabar en un més que meritori 13è lloc—; així que als pobres iaios no els van deixar mostrar tot el seu art. Colla de buròcrates europeus avorrits! O també vam patir la representant espanyola, la Blanca Paloma, que va perpetrar un espantós ritual flamenco-satànic, que com era previsible no va agradar a quasi cap europeu amb una mica de seny (del televot només va aconseguir 5 meritoris punts, del tot excessius), que deurien pensar què coi foten aquests europeus de segona que sempre hem estat i serem. En paral·lel, mitja mastodòntia vam xalar i ens vam fortre uns quants riures comentant la jugada.
I mentrestant, en aquest menut país que és la nostra estimada Catalunya, ens ho passem bé comentant les misèries musicals amb Eufòria. Potser la nostra potència musical no arriba a més… o potser més aviat és que ben mirat ens creiem tan excelsos, tan meravellosos, i amb un ego i un seny tan grans, que pensem que això d’Eurovisió és per a quatre arreplegats que surten disfressats a saltironejar per escenaris europeus. Natros, és clar, això no ho farem mai. Ni tampoc sabrem mai riure’ns de natros mateixos, ni que sigue musicalment parlant. Natros, naturalment, som molt millors que tot això. Amb perspectiva, va ser una desgràcia col·lectiva social que en Josmar no hagués anat a Eurovisió l’any 1998, ni que hagués estat per a quedar últim amb 0 punts. Aquesta catàrsi sociològica que hauria provocat, ens hauria ajudat a tots plegats a no acceptar de cap de les maneres, vint-i-cinc anys després, actuacions tan mediocres i mancades de passió i ganes com la que va perpetrar l’Elena cantant Halo de la Beyoncé; la mallorquina ja fa un parell de programes que hauria d’haver cremat a la foguera, i sorprenentment s’està salvant. Segurament mitja Mallorca la continua votant. Els germans mallorquins, capaços del millor amb Antònia Font i Tomeu Penya, veig que resten encegats per la mundialment reconegudíssima mediocritat musical alemanya, que no han fotut res de bo des de Kraftwerk. I tampoc hauriem d’acceptar de cap de les maneres una actuació amb tan poc ritme i sal com la que ens va regalar l’Alèxia cantant (per dir-ho d’alguna manera) un I wanna dance with somebody, de la Whitney Houston, que va ser incapaç de captar el fons lúdic i festiu dels vuitanta que traspua la cançó. Segurament, qualsevol cantant ètnico-festiu de posem pel cas Kazakhstan ho hauria pogut fer molt millor.
Ara que el programa ja encara la recta final, comencem a veure clarament qui arribarà a la final, i possiblement qui guanyarà. Si ho plantegem des d’un punt de vista purament musical, la Carla seria indiscutiblement la guanyadora; en aquesta última gala ens va regalar (aquí si, sense ironies) un excel·lent River deep, mountain high, de la Tina Turner i Céline Dion, absolutament energètica, potent i en què es va menjar l’escenari. Però dissortadament, la xica de Terrassa té un caràcter massa fort, i esquerp i a voltes rebel, i que no encaixa massa bé amb el producte comercial impúber i preadolescent que és Eufòria. I en aquest perfil encaixen a la perfecció l’Alèxia —que hagi treballat a Sésamo Aventura és un punt a favor— i el Tomàs —amb aquella veuota de crooner que impressiona i que atrau—, ambdós són molt guapots, de perfil més dolç, més amable, que canten raonablement bé, i que podrien ser perfectament les parelles que tota mama i tota iaia voldria per a la seva tropa menuda. A mig camí, hi ha la Sofia, que sense cantar excessivament bé, s’ha de reconèixer que la xica hi posa ganes i energia, i al mateix temps té aquell puntet de dolçor necessari per a vendre força milers de discos. Veurem si el criteri musical de la catalanor està a l’alçada… fins ara no sóc gaire optimista.
