Catalans, catalanes, i totes les persones que estimen aquest petit i encantador cul de món, aquesta setmana hem de donar les gràcies de tot cor a #Eufòria per la immensa tasca que va fer divendres passat per la cultura en majúscules de la nostra terra, bo i recuperant una de les icones musicals dels noranta, injustament bandejat i que va marcar una època. Si, amics, amigues, companys i passavolants, estic parlant del mític Josmar, que amb poesia d’alta volada com “La vida és una sorpresa / Et xucla com una compresa / La vida és amor i alegria / Una party de nit i dia”, del seu gran èxit És súper fort, va amenitzar les tardes jovenívoles d’aquest qui escriu, en un ja llunyà 1994. Josmar va quedar gravat en la retina i en el cervell de tota una generació, i forma part del petardeig lúdic i festiu que ens va fer ballar durant noranta a altes hores de matinada. Ja saben que penso que Eufòria té una funció social important i més que evident, de recuperació, promoció i difusió de la música en català, i cal que es recuperin tota mena de referents. La Sofia va executar el megahit del Josmar de forma solvent i amb una gran actitud, amb un bon xou i una excel·lent coreografia, però li va fallar una mica la veu. És clar que l’autor original no és que canti massa millor, però això ja serien figues d’un altre paner. A la xica la van abillar de superheroïna, i també de superheroi es va aparèixer en Miki Núñez al backstage, amb uns calçotets i una capa rojos per damunt de l’americana i els pantalons. I així va sortir a plató al final del programa, en un dels moments hilarants del programa, mentre la Torné —tota seria— donava per finalitzades les actuacions i ell es treia la disfressa just al seu costat. Miki, no em cansaré de dir-ho, cal que presentis l’espectacle, és un clam, per Catalunya i per la nostra salut mental i visual!!! L’altre moment va ser després de l’actuació del Tomàs, que ho va clavar amb el Coti x coti de The Tyets, donant a la cançó un altre aire amb la magnífica veuota imponent que gasta de crooner, i convertint el plató en una festa major, amb sardana i cobla incloses; i també amb un capgròs del Lildami, que va despertar les sanes envejes d’en Núñez, terrassencs tots dos, que sortí a l’escenari mig enfadat i amb la seva cara de murri rient per sota el nas.
De la resta d’actuacions, en destacaria tres: la de la Jim, que va saber treure cap endavant un It’s oh so quiet de la Björk, donant-li cos, personalitat i energia; la de l’Alèxia, que s’ha tret la son del orelles, i que ja no és pàmfila sense sal dels primers programes, segurament herència del seu pas per Sèsam Aventura de Port Aventura World. Ara la xica hi fot passió i ganes, com les que va mostrar divendres amb Born this way. I finalment la de la Carla, que executà un Girls just wanna have fun”, de Cyndi Lauper, festiu i amb una posada en escena molt dels vuitanta, amb festa de pijama de xiques i una habitació plena de pòsters gegants de la Súper Pop. La resta d’actuacions van ser força grises, ratllant la mediocritat. Com la de la Clàudia, que al final del programa va ser justament eliminada i deixarà de maltractar-nos els timpans cada divendres.
I si em permeten, voldria fer un petit apunt final. Carol, si us plau, deixa de dir “tio”, “tia”, i treu a passejar i a mostrar amb orgull el teu accent ebrenc, que ets de Camarles i segur que gastes un vocabulari ric, variat i absolutament meravellós. Si us plau, no et dilueixis en el manera de parlar avorrida de Barcelona, que els punxes i no els treus sang. Si Eufòria té un clar paper d’esdevenir un altaveu reivindicatiu de la música en català, penso que els qui el presenteu també hauríeu de tenir aquesta responsabilitat de difondre i mostrar la riquesa dialectal catalana, sense complexos; i més si ets de fora de Barcelona. Que parlar ebrenc no et fa inferior a ningú.
