Aprofitant el 2 de maig, llegint un llibre sobre les guerres napoleòniques, sembla que per l’època de la invasió d’España, el personatge de l’Emperador Napoleó ja s’havia menjat en Bonaparte, ja creia més en el personatge que no pas en l’home.
No és d’estranyar, havia conquerit gairebé tota Europa i la resta dels països, excepte Gran Bretanya, feien el que ell volia, però es nota que en el tracte amb la península Ibèrica ja no tenia la paciència per tractar els adversaris que resultaven incomprensibles per a ell. Clarament, pensava que l’actitud del govern espanyol, i la d’altres països, era irracional en rebutjar la influència o l’ocupació francesa que portava mesures modernitzadores per l’administració, l’economia, la llei i l’educació. El personatge ja no estava per perdre temps en les meravelloses maniobres de la campanya italiana, quan sols era un general del Directori, i en arribar a Somosierra llença la cavalleria lleugera polonesa en una famosa càrrega contra els canons que barraven el pas a Madrid, sense importar-li la vida dels seus homes. Més endavant actuarà de la mateixa manera a la campanya de Rússia, per exemple a Borodinó, on va llançar el seu exèrcit camp amunt en un atac frontal contra les defenses russes que pretenien evitar la captura de Moscou pels francesos, i guanyà la batalla a costa de perdre un terç del seu exèrcit.
Per altra banda, per entendre l’èpica i la llegenda de l’aixecament popular del 2 de maig a Madrid, cal contraposar-la al paper vergonyós de la dinastia Borbó i el govern de Godoy en els seus tractes amb Napoleó. Pare i fill, Carlos IV i Fernando VII, conspirant l’un contra l’altre i rebaixant el preu de venda de la monarquia, ni tan sols davant Napoleó, sinó al general Murat, que clarament els tractà amb menyspreu. Tots tres, Carlos, Fernando i Godoy van córrer a Baionako (Baiona) a fer el redenz-vous a l’emperador, que en un dinar els va comunicar que havia decidit substituir la monarquia Borbònica per la seva pròpia, instal·lant al seu germà Joseph i els obligà a abdicar.
España ha d’enaltir l’aixecament popular per salvar la cara dels Borbons i el seu paper a la història, altre cop.
