Segur que molts, i més exactament uns quants centenars de milers dels àvids lectors d’aquestes cròniques absolutament imprescindibles de la segona temporada d’aquesta merda ben catalana que és Eufòria —però que a la vegada desprèn la màgia de poder asseure davant la televisió un divendres a la nit generacions diferents de catalanets i catalanetes— us estàveu preguntant què coi m’havia passat, que no us donava la vostra dosi setmanal de lectura acadèmico-escolar. No patiu, he tornat. Compromisos familiars, personals i professionals m’han près cruelment el meu escàs temps, i m’han obligat a posposar aquest compromís setmanal amb tots vostès, que hauria de absolutament sagrat. Lamento profundament les molèsties que us hagi pogut causar, així com els possibles atacs d’angoixa i ansietat que hagueu pogut patir. Suposo que no teniu res millor a fer que plantificar el cul al sofà un divendres al vespre i llegir aquest cronista del sud de regional preferent. Us planyo, de tot cor. Jo en uns altres temps els divendres a les 22h ja m’havia deixat veure per la meitat de caus infectes del PobleNou i… bé, deixem’ho aquí, no fos cas que em llegeixin mes filles.
Durant aquest parèntesi, destacaria sobretot la gala número 5, la denominada Gala al revés, on va quedar demostrat de forma empírica —i també un xic cruel, perquè no dir-ho— que el presentador hauria de ser en Miki Núñez, que tenir-lo tancat al backstage és tenir-lo desaprofitat, i no treure rèdit d’un animal escènic i amb un carisma brutal com és el de Terrassa. Durant la gala va quedar palès, també, que la Torné no arriba, la xica no arriba, pobreta, i que com menys surti en pantalla, doncs millor per a seguir mantenint nivells acceptables d’orgull nacional, ja prou tocat… Així que, senyors que remenen les cireres a can la TeleTrès, facin el favor de treure la guillotina i que vagin rodolant caps el més aviat possible. Per dignitat patriòtica. Un altre moment hilarant i memorable fou quan va aparèixer els coaches amb els vestuaris intercanviats. Va ser un dels moments de la nit veure l’Albert Sala, la Paula Malia i el Daniel Anglès vestits de forma diferent a com estem acostumats. L’Anglès abillat amb les túniques hiperbòliques i extravangants d’en Sala; i al revés, en Sala amb uns simples texans i una camisa, que rebé les conyetes implacables de la Torné (reconec que aquí va estar aguda). Ens vam fotre uns bons riures. Musicalment, de la gala destaco una impressionant Carla, que va executar amb la seva força habitual el Per la bona gent, dels Manel, i que penso que hauria d’haver estat triada com a favorita, posició que va acabar ocupant l’Alèxia. A la de Constantí li falta presència escènica, passió, força… qualitats que a la Carla li ragen a dojo.
I arribem a la gala 7, la Gala de la Repesca. Una idea que ja va sortir a la primera edició del concurs, i que sembla que ha fet fortuna. El concepte és simple: a meitat de camí, repesques els qui han caigut i els dones una segona oportunitat. És aquella dèria tan nostrada que tenim de voler fer camí plegats, que ningú es quedi enrere… tots junts, i a treure la guitarra cumbaia i a cantar tots al voltant d’una foguera una nit d’estiu. És aquella bonhomia de la catalanor, que apliquem per tot arreu, i que també —cal dir-ho i ser-ne conscients— ho malmet tot. Si en un concurs algú queda eliminat és perquè s’ho mereix, perquè ho ha fotut de pena i perquè és un perill per als timpans i la salut i la cultura musical de la població. És així de senzill i cruel. Donar-los una segona oportunitat és fer creure a personatges absolutament mediocres que encara són bons, que encara se’n sortiran en aquesta vida fent alguna cosa per a la qual no estan capacitats. I no. I no, ni en la música ni en la literatura ni en cap camp artístic. Però suposo que tot sigui per l’espectacle i per les audiències, que vendre segones oportunitat sempre redimeix l’esperit i la consciència (els calerons del patrocinadors també hi deuen ajudar). El negoci que no pari.
Així que els dos concursants que van repescar van ser la Paula, que va cantar l’It’s all coming to be back to me now de la Céline Dion d’una forma força solvent; i el Carlos, que es va sortir amb el Ningú més que tu del Pablo Alborán. Val a dir que ambdues cançons entraven dins la seva zona de confort, així que segurament s’hi van sentir còmodes. Caldrà veure què passa amb ells quan hagin de cantar cançons que no entren dins dels seu registres, com se’n surten. Si ho aprofiten, o els tornen a eliminar sense cap mena de pietat.
