Molta merda eufòrics!!! El dia H de les nostres agendes a la fi va arribar. Aquell dia que teníem encerclat en roig a tots els calendaris de les nostres vides, i pel qual vam esgotar totes les existències de menjar brossa de la meitat de supermercats del país. En efecte, senyores, senyors, senyoros i senyoris; el passat divendres 10 de març va començar a rodar la segona edició d’#Eufòria, el talent show musical de la catalanor. I a banda de les novetats que ja vam veure en els dos programes dels càstings previs, vam poder veure que la nostra estimadíssima Carol Rovira —Carol t’estimem!!!— forma part del jurat, en substitució d’en Marc Clotet, aspecte aquest que treu afectació a les deliveracions i aporta frescor. Al jurat repeteixen la Gadel, i sobretot el Lildami, amb les seues dissertacions goyesques i les seues sempre exagerades arracades. Cap novetat respecte els presentadors, més enllà de palesar el que ja va quedar palesat a la primera edició: que el Miki Núñez és un animal televisiu de primeríssima magnitud, dinàmic, espontani, divertit, irònic… i que un cop més es va menjar amb patates fregides la Torné, que no omple l’escenari, on li falta presència i caràcter.
Però deixem-nos de xerrameca de xarlatà de fira i anem a allò que realment importa: les actuacions, i qui ho va fotre de conya, qui ho va fotre raonablement bé, i qui ho va fotre de puta pena (i alguns, malgrat executar les cançons amb el cul, van tenir justament una flor al cul i es van salvar). Per començar, van arreplegar els 16 finalistes en 4 grups de 4. Els primers a actuar van ser el Nei, la Carla, la Jim i l’Héctor. El Nei va cantar Butter, de BTS, desafinant, fotent galls a tort i a dret, i saltironejant per l’escenari més que no pas ballant. A la dona i a l’Anna va agradar molt, que consideren que té una veu incompresa i diferent i que ho fot prou bé, però jo vaig ser implacable i cruel, i l’hagués enviat a galeres sense cap mena de mirament i li hagués atorgat l’honor de ser el primer expulsat d’Eufòria —honor que se’l mereix, indubtablement, opinió que van compartir els membres del jurat—; incomprensiblement al final els coaches van acabant salvant-lo. La segona en actuar va ser la Carla, que va cantar Never enough, de Loren Alfred, amb una solvència acollonant. Sense despentinar-se, i omplint absolutament tot l’escenari (i també tot el plató) només amb la veu, va deixar tothom garratibat. Aquesta paia té una veu incommensurable, i només que aconsegueixi executar amb la mateixa solvència cançons que se surtin del seu registre de veu —podriem comparar-la amb l’Adelle—, la Carla és una de les fermes candidates a guanyar aquesta segona edició d’Eufòria. El tercer a actuar fou l’Héctor, amb En peu de guerra, d’Els Catarres. Al paio se li nota l’experiència de currar en un dinner show, i a base d’una bona coreografia i de que el xiquet canta raonablement bé, va aconseguir tirar cap endavant la cançó; de fet, molt merda hauries de ser per no poder cantar sense desafinar ni cagar-la una cançó d’Els Catarres. El jurat va salvar-lo, però posteriorment en Cubino va enviar-lo a la zona de perill per un tema de les segons veus, i en la votació final va ser un dels menys votats i va quedar eliminat del concurs. Va tancar aquest primer grup la Jim, que va intentar atacar Sweet Child ‘O Mine, de Guns’n Roses… i que es va quedar precisament en això, en un intent trist i més aviat cutre d’imitar la veu aguda de l’Axl Rose, una bèstia dalt de l’escenari, que es mou d’una forma única i que canta també d’una forma única amb aquella veu tant aguda inconfusible i que dóna caràcter. L’actuació de la Jim es va quedar a mig camí, descafeïnada, sense passió ni sentiment, i a més sense ni tan sols posar-hi ganes. Em penso que a la paia tota l’actitud li marxa per la boca, i que quan cal treure-la de debò (i a més, amb cançó que encaixava a la perfecció en el seu estil i la seva zona de confort), la va cagar estrepitosament. El jurat la enviar sense miraments a la zona de perill, però finalment, i de forma incomprensible, a les votacions es va salvar, aspecte que em demostra una vegada més l’escàs criteri musical dels meus compatriotes.
El segon grup a actuar fou el format per la Clàudia, el Tomàs, el Carlos i la Paula. La primera executà amb solvència Good 4U, d’Olivia Rodrigo, amb una bona coreografia, i una gens menyspreable vocalització. La xiqueta té caràcter, i és capaç amb només 17 anys d’omplir l’escenari. El jurat va decidir encertadament que continués. El següent a actuar fou el Tomàs, que cantà de forma superba el Suspicious Minds d’Elvis Presley, amb aquella veu greu que gasta i que el fa diferent de tothom. Tancava els ulls, i sentia l’Evis. És d’agrair que a Eufòria apareguin també aquests estils musicals i que vaig trobar a faltar a la primera edició. Evidentment, el Tomàs va superar amb nota la prova, i segueix en el programa. El tercer a actuar fou el Carlos, que cantà Que bonica la vida, de Nil Moliner, amb una passió i un sentiment brutals —que només vam veure amb la Carla—, i que va tirar endavant amb una posada en escena minimalista, només amb ell tocant els teclats. De forma injusta el jurat el va enviar a la zona de perill precisament per un excés de sentiment, però després els coaches ho van corregir i el van salvar per a que continués en el programa. Finalment, la última actuació d’aquest segon grup fou la de la Paula, que cantà Fireworks, de la Katy Perry d’una forma bastant penosa, ofegant-se i amb uns nervis que se la van menjar. Va ser un espectacle força galdós, i segurament hauria estat millor per a la dignitat del país —i també per a la seva pròpia— que s’hagués quedat darrera de la càmera. El jurat no va tenir pietat d’ella.
El tercer grup el va formar la Sofia, que cantà Flowers de Miley Cyrus; l’Ethan, que executà Elefants, d’Oques Grasses; la Natàlia, que ens oferí Toxic, de Britney Spears; i finalment el Domènec, que portà a terme De l’1 al què, de The Tyets. D’aquest grup es van salvar les xiques, malgrat que tant a la Sofia com a la Natàlia els falta veu i millores més que evidents en la vocalització; aspecte que solventen ambdues amb unes coreografies i una posada en escena més que acceptables. Per contra, els dos xics van anar a la zona de perill: l’Ethan, malgrat fer una actuació prou bona, amb caràcter, i que va tirar endavant amb el seu accent lleidatà —últimament escolto molt Renaldo & Clara, i el lleidatà de la Clara Viñals em té absolutament enamorat—. El jurat el va enviar a la zona de perill, i finalment no va superar les votacions i va ser un dels tres eliminats de la nit. I el Domènec, la quota afro, que va aportar el to festiu, divertit i alegre, i amb una coreografia i un ball de factura excel·lent. La veu, peculiar, és cert, potser no li acompanya. El jurat també el va eliminar, però per contra, a les votacions es va salvar i continuarà al programa.
I finalment, el quart i últim grup, format pel Jan, l’Elena, l’Emmi i l’Alèxia. El Jan executà de forma intimista i també quasi sense despentinar-se Another love, de Tom Odell, amb una posada escena simple, amb una guitarra i res més, de cantautor. El Jan és sens dubte el paio mullacalces de l’edició (com l’Edu ho fou de la passada), i convindran amb mi que això li dóna molts punts. Potser no punts musicals, però si una altra mena de punts. I qui no ho vegi és que no entén massa de què va tot plegat. La següent a actuar fou l’Elena, la mallorquina, amb actuació senzillament brillant de Shoop-Shoop Song de la Cher, que es va fer seva des del minut zero, i que va executar amb caràcter i passió. A la paia se li nota que està feta per l’espectacle, el business show i el perreig. Al Lildami va acabar traient la fregona de sota la taula per eixugar el rierol de babes que havia tret mentre l’escoltava. A continuació, l’Emmi va cantar Amor del bo, de Rozalén i Silvia Pérez Cruz. No és un estil que m’entusiasmi especialment, però he de reconèixer que la xiqueta ho va fer molt bé: disposa d’una veu peculiar, fonda i que neix de dins de l’estomàc. Amb una mica de treball l’Emmi té fusta de cantautora. Finalment, la última actuació de la nit fou la de l’Alèxia, la tarragonina del programa, que cantà Can’t get you out of my mind, de la Kylie Minogue, un tema que li va quedar gran i que només va dissimular per la coreografia i el ball, aspectes que té molt treballats gràcies al seu pas per Port Aventura. Dels quatre, el Jan i l’Elena van seguir, i l’Emmi i l’Alèxia van passar a la zona de perill. A aquesta última, els coaches van salvar-la; i l’Emmi també va acabar per salvar-se en superar les votacions.
Bé, ja hauriem d’anar acabant. Resumint. Els tres que passaran a l’oblit immediat seran l’Ethan, la Paula i l’Héctor. Dels 16, en queden tretze. Veurem a la següent gala qui cau, però penso que el Nei és un ferm candidat a l’eliminació. El xiquet no arriba. I la Jim anirà darrera seu, amb aquesta actitud impostada de rock and roll, pura façana d’anar fotent cops de cap sense cap mena de passió ni sentiment. I malgrat que al programa no van parar de dir que el nivell és molt alt, penso que no n’hi ha per a tant. Segurament sigui més elevat que a la primera temporada, però n’hi ha uns quants que justegen, i és una prioritat de país que fotin el camp el més aviat possible. Cal fer net, i que l’espectacle adquireixi els nivells de qualitat musical que es mereix.
