Rumiava en els mecanismes de canvi institucional i social i m’ha sortit això.
Els canvis revolucionaris a les societats no esdevenen de manera acordada i tranquil·la, qui té el poder i els privilegis que se’n deriven no el transfereix sense més ni més. La mesura de les dificultats i tensions en els canvis són inversament proporcionals a la resistència que oposin els perdedors d’aquest canvi. A més resistència, més tensions. Com a exemple banal sols cal veure el difícil que és que dimiteixi un polític enxampat mentin o en circumstàncies poc ètiques.
Per això, pensar que des de dintre pots fer girar la roda i transformar el sistema gradual i controladament és inversemblant, qui ho cregui pateix del greu pecat de la supèrbia i la grandiositat. Supèrbia de creure que tens el poder de fer-ho, grandiositat en creure que ets la persona cridada a fer-ho.
Pensa en la trajectòria d’en Pablo Iglesias, força anys fent activisme polític, des del 2010 a La Tuerka on agafà protagonisme, i el 2014 sent escollit a Podemos com el candidat més votat. Des del gener del 2020 fins al maig del 2021 va ser viceministre del Gobierno. Quin és el seu llegat?, cap, essent cínic, una casa a Galapagar.
Mai vaig veure La Tuerka i no sé què se’n parlava exactament, però m’hi jugo un pèsol que hi havia molta teoria política, de canvi, revolucionària i bla, bla, bla.
I molta gent et comença a dir, i tu i estàs d’acord, que tens bones idees i que tant de bo les poguessis posar en marxa. I esclata el 15M i tu hi participes de forma destacada i la gent et porta en una ona i tu la cavalques amb molt de gust. I al cap d’uns anys és forma Podemos, que tu has participat a bastir i creus que és possible transformar el monstre (el del qual van parlar Eisenhower i Nixon, un monstre en altres longituds i un altre idioma, però el mateix monstre), i t’hi llences, empès i aplaudit per la gent, creient que aquesta vegada sí, que amb tu de timoner i amb la força de la gent a les veles seràs l’agent transformador de la societat.
I el monstre et fagocita.
I després està la gent que no té el valor de fer res per si mateixa i t’empeny, tu que tens ganes de ser empès, perquè si, creu que les coses han de canviar, però fa massa mandra per fer-ho i t’anima que tu ho facis per ells, que així netejaràs la meva consciència i si caus pel penya-segat ja t’ho faràs, que ningú t’ha obligat, que jo tenia massa por per a fer res.
Bah!, misèries humanes.
