Penso que hi ha petites bogeries diàries ens defineixen com a persones, que ens diferencien de la resta de mortals i ens treuen —ni que sigui per un fugaç moment de felicitat— d’aquest ramat uniformitzador i mediocre en què s’ha convertit la societat occidental del segle XXI. I falta ens fa, col·lectivament, però sobretot per la pròpia salut i autoestima individual, que hi hagi persones que amb les seves petites bogeries marquin nous camins i nous horitzons i noves metes on poder arribar. Sempre ens cal saber on volem arribar.
A banda de la bogeria majúscula que suposa escriure, i escriure a més en català, tinc també una petita bogeria setmanal, i que repeteixo cada dimarts. Aquest dia és l’únic dia que treballo per les tardes, fins les 20h. A #Barcelona… i visc a Tortosa. Amb aquesta distància, hom podria suposar encertadament —sempre és clar segons el pensament de ramat— que em quedo a dormir al Cap i Casal. Seria el més sensat, en efecte, però amb els anys he après que és necessari mantenir certs nivells d’insensatesa, per equilibri emocional propi, sempre que no afecti als altres. Però no. Resulta que agafo l’últim tren de l’ínclita i nostrada línia #R16 (pensin, què seria el nostre petit país de campanar sense una línia de regionals així) i em planto a Tortosa a quarts de dotze, per a l’endemà dimecres alçar-me a les 5h. Si, certament per a molts deu ser directament una bogeria de frenopàtic. Però per a mi no. I és que entrar a l’habitació de la menuda, veure com la nostra petita dimonieta dorm plàcidament i alçar-la per a fer-li fer pipí i omplir-la a besades abans de tornar-la a ficar dins del seu llit i notar la seva escalfor, ja paga la pena de fotre’m tants quilòmetres a aquelles hores de la nit. I és que entrar a l’habitació de la gran, treure-li els cabells de la cara i besar-la fort a la galta mentre li acarono el front, ja paga la pena d’arribar mortet de son… I és que finalment entrar a l’habitació de comparteixo amb la meua dona —puc dir meua?— i posar-me al seu costat fent la cullereta, ja paga la pena per tot l’esforç i el cansament i la satisfacció de saber que malgrat tot i tothom, ens en sortim i de que som un equip.
