Durant any i anys, al populatxo pseudoenriquit de classe mitja(alta?) se’ns ha estat martiritzant fins el paroxisme que si et volies moure amb total llibertat i gaudir d’una mobilitat indiscriminada i sense fre calia que et compressis un cotxe. L’aposta descarada dels últims seixanta anys que s’ha perpetrat en aquest país —en el de la democràcia consolidada i també en el de la república pastoral— en favor del transport i la mobilitat per carretera, així ho corrobora. I mentre se’ns atorgaven, amb el vist-i-plau i la condescendència de l’amo bo, unes ínfules de llibertat subvencionada amb lletres a 10 anys, començava a planar sobre el subconscient col·lectiu que ni no tenia cotxe pobretejava i era un miserable pelacanyes que no es podia permetre ni un Fiesta per a baixar fins la platja amb el manso o amb la dona o amb la canalla convertida en croquetes arrebossades de sorra del Delta. Tot, és clar, en paral·lel al desmantellament mafiós i indissimulat de milers de quilòmetres de camins de ferro.
Tota aquesta festassa ha provocat dues situacions: per una banda, en efecte, hi ha àmplies zones del país buides i buidades (que en això ens assemblem molt als veïns de l’oest), on s’hi ha perpetrat l’eliminació de tot transport públic, i on l’ús del cotxe és una pura qüestió de supervivència, i on el seu ús es fa del tot indispensable si es vol mantenir una certa qualitat de vida. I de l’altra, trobem un ús excessiu, indiscriminat i abusiu del cotxe fins i tot en ciutats i àrees metropolitanes que encara avui dia disposen, malgrat tot, d’una bona i correcta xarxa de transport públic; vaja, que si amb els horaris de transport públic puc anar a la feina, per exemple, m’ho passo per on no sona, i continuo exercint els privilegis atorgats i hi continuo anant amb el meu cotxe —elèctric o no, que això no afecta pel que fa a l’ocupació i ús de l’espai públic urbà—, que agafar el metro o el bus és de pobres. Això és així, i segurament sóc força agosarat, fins i tot en una zona com les Terres de l’Ebre, deficitària en transport públic. Malgrat l’existència de línies de tren i línies d’autobusos urbanes i interurbanes, l’ús del cotxe continua essent massiu i quasi que imprescindible. Dic quasi, perquè entenc que una persona que viu a Tivenys o a La Pobla de Massaluca, posem per cas, necessitarà sempre el cotxe per a la seva vida diària… Però he vist, per experiència i obligació, que qui viu a Tortosa no sempre hauria de necessitar el cotxe per a moure’s, i que hi ha (a banda del tren), suficients opcions com per a intentar guardar el cotxe al garatge, i intentar tenir una mobilitat una mica més sostenible.
Mirin, per assumptes que no venen al cas, fa un mes que a casa no tenim cotxe, així que hem hagut de buscar alternatives a la mobilitat, un pla B, per a intentar moure’ns i poder anar a llocs amb les xiquetes. Ens hem tret la targeta descompte de l’Hife (la targeta val 4€, i es pot anar carregant de 10€ en 10€), i a data d’avui, puc opinar de dues experiències. Primera experiència: un dissabte vaig baixar amb les xiquetes fins les piscines d’Amposta; vam agafar l’Expres E3 que surt de Tortosa a les 10.30h, i a les 10.50h erem a Amposta… a les 11h ja teniem el cul en remull. A la tornada, vam agafar el bus que surt d’Amposta a les 19.55h, i a les 20.15h ja erem a Tortosa. Directe, sense parades, per l’Eix de l’Ebre. Només vam pagar l’Anna i jo, 1€ el trajecte. L’Alba (com tots els menors de 4 anys) no va pagar. La segona experiència: el passat diumenge vam agafar la L1 urbana de Tortosa per anar a veure el Cosso Iris de la festa major de Roquetes. A les 17.45h l’agafavem al Carrilet, i a les 18h ja hi erem. De tornada, l’agafavem a les 20h; 10 minuts i ja erem a casa. Només vam pagar l’Anna i jo, 1€ el trajecte. L’Alba (com tots els menors de 4 anys) no va pagar.
De tot plegat en trec un parell de reflexions, a banda de què l’experiència va ser molt positiva, i segur que repetim. D’una banda, que les dues principals ciutats de l’Ebre, Tortosa i Amposta (juntes, amb quasi 55.000 habitants), estiguin unides per 9 expedicions diàries per sentit, tots els dies de la setmana, és fet remarcable i que cal cuidar i tenir-ne cura. Hi ha busos cada dues hores, amb franjes horàries que van des les 6.30h fins les 22.30h (Tortosa-Amposta), i des de les 7.55h fins les 23.55h (Amposta-Tortosa). Cal dir, també, que la línia Expres E3 arriba també a La Ràpita, Les Cases i Alcanar. Amb aquestes freqüències i l’amplitud horària que s’ofereix, de debò que a ningú li encaixa agafar el bus per a moure’s entre ambdues ciutats? És tanta la molèstia d’agafar el bus? I una segona reflexió, respecte el servei urbà: la petita àrea metropolitana que formen Tortosa i Roquetes (amb més de 41.000 habitants) disposa d’una línia urbana circular que les uneix, amb freqüències de dilluns a divendres cada 15 minuts, i amb una franja horària que va des de les 6.45h i fins les 20.45h. I em faig les mateixes preguntes: no és suficient per a moure’s per dins la ciutat, i contribuir així que a la ciutat estigui força menys col·lapsada del que ja està? La línia 1 ressegueix les principals artèries urbanes de la conurbació, i un cop allà, a cada parada, el desplaçament final fins al lloc de destí es pot fer perfectament a peu. Ni Tortosa ni Roquetes són tan grans… Dissortadament, aquesta línia, com les altres 3 exclusives de Tortosa, van quasi bé sempre buides.
Penso que els dos exemples que he explicat demostren que una altra mobilitat a l’Ebre és possible i factible, fins i tot amb canalla. Reconec, també, que fins que m’he trobat amb la necessitat d’usar-la no ho he fet, així que entono també un mea culpa. I és que cal que comencem a fer un canvi de mentalitat també en els desplaçaments locals, que sempre seran els més freqüents que no pas els de llarga distància. Cal que assumim que en un futur ja no massa llunyà, desplaçar-se en cotxe privat serà del tot inassumible, un luxe, pel cost, però també especialment per la contaminació que això suposa, per les despeses associades i pel disseny urbà —com a mínim de Tortosa— que poc a poc està expulsant els cotxes i on aparcar al centre és missió impossible sinó és en zona blava. I és que haurem de ser capaços de perdre comoditats i privilegis, moure’ns a partir d’un horaris establerts, i entendre que el transport públic col·lectiu és clau per a senzillament tenir unes mínimes esperances de cara futur. Els qui ja puguem fer-ho, cal que ens hi adaptem és més aviat possible, i ara ja per una pura qüestió vital. I cal perdre també aquesta consciència de classe (entre propis treballadors, això és el greu) petitburgesa que encara fa que qui té cotxe per a desplaçar-se es consideri que té més llibertat que els altres. No tenir cotxe ja no és de pelacanyes.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
