Malgrat que a la immensa majoria dels ebrencs no els agradi acceptar-ho, Tortosa continua quintaessenciant els tòpics típics però també els valors més genuïns i indissolubles d’aquesta terra dita de cruïlla, però que en realitat és més aviat com un artefacte a mig camí entre un bolet abandonat enmig del no-res i una reserva índia, mal comunicada i deshabitada, aspectes que han fet que Tortosa hagi desenvolupat una sèrie de característiques pròpies i úniques. Veiem-ne algunes d’importants, d’aquelles que marquen fins al moll de l’ós la idiosincràsia i el tarannà dels autòctons.
La primera, que no hi ha cap puta piscina descoberta per a l’estiu en tot el nucli urbà, a la Tortosa-Tortosa. Hi ha piscines a Campredó, a Jesús i a Bítem, però a la City, quan fot aquella calor humitosa i apegalosa que baixa pel riu ,els qui vivim en pisos ens hem de conformar en fotre l’aire acondicionat a tota castanya, o en remullar-nos dins les banyeres fins a convertir-nos en sacsons humans amb potes. L’explicació sembla que es deu a què tot bon tortosí de mena té la seua muntanya (aquí, al xalet, en diuen així), evidentment, amb la piscina corresponent. Els mals tortosins de la City no tenim ni tan sols dret a poder anar a peu amb tota la tropa a remullar el cul, sense haver d’agafar el bus o el cotxe. Res, proletarisme i lluita de classes, en diuen.
La segona és sobre l’ús que els habitants de la City fan dels parcs infantils que hi ha escampats per la ciutat. Bé, més aviat l’escàs o nul ús que fan dels parcs. Durant el curs, el cert és que els tortosins de soca-rel es deixen veure per determinats parcs de determinades zones de la ciutat, amb la seva descendència, i es dediquen a arreglar aquest bonic oasi del sud que és Tortosa, mentre la canalla brinca, salta, marraneja i es desfoga. Això, durant el curs, de setembre a Sant Joan. Ara, a ple estiu, els parcs han quedat deserts de tortosinisme del bo, i quedem els quatre arreplegats pelacanyes i multiculturals… per dir-ho políticament correcte. Ja m’enteneu, oi? Un cop més, l’explicació científico-empírica és que tot tortosí de mena, quan arriba Sant Joan, fot el camp de la ciutat, i entafora els mini-tortosins o a la muntanya o a l’apartament de l’Ampolla (altrament dita Tortosa Platja), que com tothom sap, és on tenen els apartaments d’estiu tot aquell qui vulgui ser considerat un bon tortosí. Així, ja sabem on és tothom, ara que ja és estiu i vivim temporalment en una Mortosa soporífera aclaparada per la humitor farragosa de l’Ebre.
I finalment, hi ha una última característica pròpia de la ciutat, i és que els comerços mai, mai, mai, obriran en cap festiu que no sigue pels volts de Nadal… i gràcies! De fet, sempre m’han sorprès els horaris comercials de la ciutat, per descomptat més adaptats a la manera de fer dels indígenes que no pas als estàndards d’un comerç del segle XXI amb voluntat de servei i amb horaris prou flexibles i amplis. Així, no és estrany que la ciutat semblés un cementiri aquest passat diumenge 25, primer dia de rebaixes d’estiu, i que només et trobéssis obertes (i a mig gas) algunes franquícies de roba, un parell de supermercats, i sobretot, botigues de queviures de paquistanesos —o indis—, que últimament han proliferat per la ciutat, i que no en deixen passar una per a pujar la persiana. Les botigues-botigues de tota la vida de la ciutat, com no podia ser d’altra manera, estaven tancades; deuen pensar, pse, que pá què, oi? Si tota la clientela la tenen a les terrasses de l’Ampolla. Sembla que l’esperit comercial de la ciutat s’hagi com evaporat, i segurament no ha estat com per art de màgia, que diguéssim.
Quin panorama més galdós, deuran pensar, oi? No es pensin… Mentre la meua mini-tropa brinca, terreja i s’esbargeix una mica entre el boscam romàntic del parc municipal Teodor Gonzàlez, jo escric articles del tot prescindibles i que algun boig de no tant al sud té a bé de publicar-me. I mentre bufa reescalfat el vent de dalt, m’arriba una lleu melodia que em bufeteja la cara, i que em recorda aquella orquestra del Titànic que mai va parar de tocar. Vostès ja m’entenen…
Article publicat també a La Marfanta el dia 1 de juliol de 2022
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
