A principis dels anys 60, el Banc Mundial va presentar un informe al govern franquista de l’Oncle Paco amb tot un seguit de mesures per a rellançar l’economia. Pel que fa a les autopistes, es recomanava la construcció d’un corredor mediterrani d’autopistes. Aquesta recomanació, de fet, va acabar esdevenint l’origen de l’actual autopista AP-7. Els trams ebrencs van entrar en funcionament uns anys més tard, entre el 1974 i el 1977, i com que no hi havia pastarrufa pública per a pagar-la i gestionar-la, doncs resulta que vam gaudir d’una bonica autopista de peatge fins el 31 de desembre de 2019. És a dir, entre 42 i 45 anys pagant trinco-trinco si et volies estalviar una nefasta i mortal N-340, que s’ha emportat massa vides, i si volies anar ràpid i segur.
Les recomanacions a llarg plaç i amb una visió estratègica de desenvolupament sostenible del Banc Mundial, però, no es van limitar a les autopistes. Exhaustius com són, els amics van emetre també recomanacions sobre ferrocarril, tot dient que calia “concentrar las inversiones en la red existente, suspendiendo aquellas que estuvieran destinadas a nuevas líneas”. Vaja, que ras i curt es deixessin de construir més línies i que els calerons es posessin a les línies ja fetes. Com veuen, els companys van tenir una excel·lent i acollonant visió de futur… Estadistes, en diuen.
Podríem dir, sense temor a equivocar-nos pas massa, que fa aproximadament seixanta anys que a l’ínclit Reino de España, i també a la nostra petita pàtria catalana, va començar la festassa de les autopistes. Penso que es pot afirmar que les recomanacions del Banc Mundial van ser el tret de sortida a una orgia constructora que ha fet que actualment hi hagi 12.000km de vies d’alta capacitat i que sigui la xarxa més extensa de tota Europa. Aquestes mateixes recomanacions dels experts banquers han provocat que des de llavors hagin desaparegut 7.600km de vies. Sense saber-ne més del que vaig llegint, penso que les xifres són força significatives, i curiosament força similars, i que a més palesen clarament quin model de comunicacions terrestres s’ha imposat, tant durant el franquisme i com amb aquesta democràcia-que-ens-hem-donat-entre-tots-i-totes-i-totis. I sense voler ser malpensat, també em resulta molt curiós que durant aquells anys de frenesí constructiu per enquitranar mig país i que l’altre mig tingués un 600 a la porta de casa (o un 127, que pel cas és el mateix), es tanquessin a Catalunya unes quantes línies de ferrocarril; amb l’argument, és clar, de la poca rendibilitat. La Val de Zafán el setembre de 1973; el carrilet de Tortosa a la Cava el 1968 (Fernando Jaime Soler en parla en aquest article publicat a la Marfanta); i les línies Girona-Olot i Girona-Sant Feliu de Guíxols el 1969. És clar, quan com a política de desenvolupament econòmic i social fomentes i incentives descaradament i sense massa miraments que tothom es desplaci amb cotxe, doncs és molt normal amb el temps passin aquestes coses. Digueu-me malpensat, però em resulta d’allò més curiós com coincideixen les dates. Un altre país hauríem tingut, sens dubte.
Ara, i després de -repeteixo- seixanta anys executant de forma clar i sense pal·liatius una determinada política, el Gobierno de l’ínclit Reino de España ha posat sobre la taula el seu pla per a posar peatges a partir de 2024 a tota la seva mastodòntica xarxa de carreteres i autovies fins ara lliure (de més de 26.000km), i que inclou també la reimplantació de peatges després d’uns escassos quatre anys a les autopistes que van quedar lliures a principis de 2020. I argumenta el Gobierno, amb un cinisme i una hipocresia gens dissimulades, que ho fa amb l’argument de “paga qui contamina”… I es queden tan amples. Resulta que ara, al cap de tots aquests anys de promocionar la construcció d’autovies (moltes d’elles buides i amb escassa circulació), d’incentivar econòmicament la compra de cotxes nous i de considerar el sector de l’automoció com un sector econòmic clau… i en paral·lel, de menysprear i arraconar el transport ferroviari (ja sigui de mercaderies o de persones), doncs resulta que no, que ara caldrà pagar per circular per autovies i autopistes, que el poble contamina molt i que això no pot ser, i que la festa de milers de quilòmetres gratis s’ha acabat. On s’és vist aquest luxe d’anar a pencar amb cotxe mentre embrutes el medi ambient. Ep, això si, ho fa sense oferir cap alternativa eficient en forma de transport ferroviari -tampoc cal posar-se esplèndids- que aquest si, és el més sostenible i ecològic, especialment a zones com les Terres de l’Ebre o a l’interior de la demarcació de Tarragona, on l’estat de la xarxa ferroviària i de l’oferta comercial és ridícula i en cap cas permet una bona mobilitat per a fer un mínim raonable de vida. I parlo dels trens regionals, que són els qui de veritat cusen territoris i faciliten les coses a un gruix important de població. Vaja, que la festassa de les autopistes l’hem acabat pagant, i la continuarem pagant, els de sempre, el poble, cornuts i pagar el veure i que a més aportem el potet de vaselina per a què sigui molt més fàcil i llisqui tot molt millor. Que ben mirat, potser fins i tot ens agrada, això de que abusin de natros. I avall, que fa baixada.
El que em cabreja més de tot plegat és que ja ni tan sols podrem anar gratis per la nostrada N-340, fer-hi turisme de rotondes i passar per llocs emblemàtics com Miami Platja o Calafat. En tot cas proposo començar a fer manifestacions per la gratuïtat de la N-340, que l’autopista és de burgesos.
