No és gaire habitual veure neu a cotes baixes de les Terres de l’Ebre. És un fet poc freqüent, com a mínim a Tortosa. Al Port, i a la Terra Alta, la cosa de veure i tocar neu deu ser un poc més habitual. Suposo. El cas és que la neu, per a les personetes que poblem i sobrevivim en aquest raconet menudet del sud del Catalunya, és un do meravellós, i arriba (quan arriba) sempre carregada d’aquella màgia amb que veuen el món els xiquets que són feliços. I des d’ahir l’Anna estava feliç, molt feliç. Expectant davant l’arribada d’aquest do immens i infreqüent que és la neu per a una xiqueta del sud. Així que aquest matí ben d’hora hem pujat fins a l’Ermita de Mig Camí, dins del terme municipal de Tortosa, i ens hem trobat un paisatge de postal, emblanquinat amb ben bé cinc centímetres de neu. La neu té aquell poder evocador que et transporta cap a una infància que mai hauriem de perdre. Per a l’Alba era la primera vegada que veia la neu… no parava de repetir “Neu, neu…”
<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/E6mvtHiSKw4″ frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture” allowfullscreen></iframe>
