Llegeixo, sense cap mena d’estranyesa, que el Gobierno (el d’allà) eliminarà l’assignatura de Filosofia de l’ESO. Llegeixo, també sense immutar-me ni que se’m desencaixi la mandíbula per la sorpresa, que gràcies al Gobierno (el d’allà) tampoc es podrà estudiar Ètica a l’ESO. Finalment, llegeixo, sense que em sagnin els ulls ni m’exploti el cervell, que la Conselleria d’Educació (la d’aquí, la meva, la seva, la nostra), permetrà aprovar el Batxillerat i passar de curs tot i tenir assignatures suspeses. Sempre, és clar, que la mitjana de totes les notes sigui aprovat. No fos cas. I un detallet final: les nostres estimades ments pensants d’Educació (la d’aquí, la nostra) se’n renten les mans -deu ser això de l’autonomia de centre i tot plegat-, i deixen aquestes decisions (aquests marrons) als instituts, per a què les prenguin de manera col·legiada. En fi, que ens està quedant un panorama ben galdós, i sens dubte ens espera un futur podríem dir que gens esperançador. A mi se’m cau la cara de vergonya.
I si a tot plegat li sumem que quan parlo amb amics professors, i em comenten que el nivell de comprensió lectora, i d’escriptura, dels adolescents és pèssim, i que arriben a la universitat amb greus, gravíssimes mancances, doncs ja tindríem la combinació perfecta: primer eliminem les assignatures que ajuden a desenvolupar i adquirir un pensament crític i raonat i a saber-lo expressar. I en segon lloc, eliminem la cultura de l’esforç i ens posem tots en mode bonhomia de monitor d’acampada de cau i fem que els nostres joves vagin passant de nivell… i tal dia farà un any i xiquet, no m’escalfis massa el cap. I com a resultat tindrem (ja tenim) un bon nombre d’adolescents amb un nivell molt baix d’educació i que en bona mesura seran incapaços de moure’s pel món. Anem de pet a una Societat de Mediocres, S. A. Als de dalt ja els deu anar bé que així sigui. El que em sorprenia és que als de baix, a tu, al teu veï, al teu amic, també ens sembli bé aquest camí, i que no estem protestant cremant contenedors i pneumàtics davant la Conselleria o reclamant d’una vegada per totes que totes les escoles i tots els instituts disposin de biblioteques (i bibliotecaris i bibliotecàries, és clar) que ajudin a l’alfabetització i a millorar els nivells de lectura i comprensió dels nostres joves. I dic sorprenia perquè ja en bona mesura crec que a un percentatge no gens menyspreable del proletariat els importa més aviat poc aquest descens cultural que s’albira a l’horitzó. Sembla que no vagi amb ells.
Però si, si va amb ells, i de fet va amb tots. Perquè de la bona educació de les generacions futures depèn el futur del país, però també en depèn el futur individual de cadascú de nosaltres. I això passa per a què les Humanitats tornin a ser prioritàries per a tothom. Prioritàries i necessàries. Sense les eines que ajudin a contextualitzar i entendre l’origen i el perquè de les coses i a unir-les en una seqüència lògica històrica-temporal, a l’equació sempre li fallarà un dels factors. És a dir, podrem arribar a tenir enginyers brillats, metges d’èxit, és clar que si i no en tinc cap dubte, però si aquests són incapaços d’entendre l’aspecte ètic, filosòfic i social de les seves professions; o si són incapaços de posar per escrit (o oralment en congressos) i publicar de manera ordenada, comprensible i seguint un raonament científic tot allò que han investigat fruit de la seva recerca; o si són incapaços de llegir i entendre i aplicar allò que han escrit altres col·legues, i posar-ho en pràctica ells mateixos… doncs ja no tindrem professionals brillants, sinó que tindrem professionals mediocres. El que passa és que crec que estem prioritzant competències i aprenentatges pràctics, i ens estem oblidant de la base, dels fonaments que ens fan més cultes, més intel·ligents, més lliures i més crítics. Però potser ja ens va bé així, ja volem que sigui així. Estem caminant per un perillós penya-segat, i potser prendrem mal. Em temo que serà massa tard que ens n’adonarem que sense aquests fonaments no tenim cap mena de futur i que caurem a un fosc i profund abisme.
I em sap molt greu per aquells joves brillants, que n’hi ha, que s’expressen correctament, que llegeixen, que argumenten i que són crítics i cultes. Que n’hi ha. Sempre és lleig generalitzar, i per això cal esmentar-los. Em sap greu per ells perquè en aquesta Societat de Mediocres, S. A. tot tendeix a la baixa, a uniformitzar a la baixa i a fer que tothom encaixi dins de la massa, dins la plebs acrítica i acòlita que permet tenir líders que saben molt bé el que es fan. Em sap molt greu per ells perquè en aquesta Societat de Mediocres, S. A. a qui sobresurt, a qui excel·leix, massa sovint se l’assenyala i se’l convida a què torni al corral, a l’escalfor del grup, i que home, allà fora fot molt fred, au torna cap a casa. Ho tindran fotut. I em sap molt greu per ells, moltíssim, perquè aquesta Societat de Mediocres, S. A. té molt assumit que cal ajudar -i molt- als qui no arriben ni a mediocres (i és ben cert, i celebro que així sigui), però és que resulta que pel camí s’ha oblidat d’aquells que han decidit, que hem decidit, que volem sortir-nos d’aquesta mediocritat que impera i que es fa força asfixiant.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
