Ja fa dies que cueja l’enèsima polèmica audiovisual entorn del català. Bé, de fet, hi ha alguna setmana que no en patim alguna, de polèmica lingüística? Potser és que ens deu agradar, i tot, i és que sembla que no hi hagi setmana on aparegui alguna notícia sobre el català que es sent (o segons com, s’escolta) a les pantalles d’aquest món que ja és en si mateix una enorme pantalla. Ben bé hom podria dir que, des de ja massa anys, el català audiovisual sobreviu i malviu sempre envoltat de la polèmica sobre el seu ús… o millor sobre el seu mal ús, sobre la seua presència, etc… Se n’ha parlat molt, potser massa, potser se n’ha fet un drama i se l’ha comparat massa sovint amb altres idiomes que no necessiten cap mena de protecció i que ja van sols. Potser totes aquestes polèmiques s’han visualitzat només des de l’òptica de la variant barcelocèntrica -bandejant, una vegada més (i d’això no se’n fa polèmica, és clar que no, la visió enriquidora d’altres parts de Catalunya on la realitat lingüística és ben diferent; serà que servidor de vostès no deu xerrar pas en català-… hi ha de ben segur massa “potsers”, però el que tinc clar és que sempre s’usa la llengua com a arma llancívola. I això és lleig, molt lleig. Escoltin, amb les coses de menjar no s’hi juga. I el català n’és una i de molt important. Tant, que ens serveix per a veure i interpretar i entendre d’una manera única aquest món nostre, i transmetre’l a la nostra tropa, a les nostres bestioletes que porten els nostres gens. Poca broma. I mentre executem aquesta transmissió que per a massa gent deu resultar subversiva i adoctrinadora (o en el millor dels casos simpàtica i folklòrica), doncs mentrestant mengem, dormin, somniem, riem, plorem i estimem en català. I de tant en tant també ens n’anem al llit amb qui ens deixa, i també ho fem en català.
Però no parlaré en absolut de drames mediàtics entorn del català. D’això ja se m’encarrega la nostra (o la seva, o la teva, o la d’ells, vés a saber, que a aquestes alçades de partit i de la vida ja vaig una mica perdut) estimadíssima Teletrés. Els Ustrell i els Ameles de torn fan una feina excel·lent i gens valorada, així com també una bona colla pessigolla de presentadors i presentadores que ja hi eren quan qui escriu aquestes modestes línies era un jovenall amb acnè a la cara i una mitja melena. En el fons sóc una mica més modest, i no apunto tan amunt. En cap cas vull convertir-me en el nou Virgili “truitaire”. Parlaré, això si, dels drames quotidians del català, dels que es viuen a la carnisseria del barri, d’aquells que empapen el subconscient individual i col·lectiu, i amb els anys queden fixats com una crosta ben incòmoda i que no marxa ni amb el diccionari de l’IEC fent-hi de detergent llevataques. I més concretament escriuré dels drames quotidians escrits del català. No, no és un oxímoron: encara hi ha autòctons que persisteixen en escriure en català, vagi vostè a saber per quin estrany motiu.
Perquè dissortadament tot sovint confonem i barregem registres, i massa vegades escrivim tal i com parlem. Tota aquesta parrafada l’ha motivada un text que vaig llegir pel #Twitter, suposadament d’una adolescent. Reprodueixo textualment: “Hola, tinc una amiga que busca a un noi de jesus, que el seu pare es pintor ell es molt guapo. Va en una beta de cros, porta ulleres, es aixi una mica alt. Inteneumel aconseguir perfavor que la meva amiga esta loca per ell” [Vist a: (https://twitter.com/Kaesar14/status/1278327060520407047/photo/1)]. Ja m’he quedat cec 456 vegades, m’han sagnat els ulls unes altres 245, i, com l’hi dic a l’Anna tot sovint, m’ha explotat una vena del cap. De debò que no sé per on començar. El que si que sé i tinc molt clar és que aquestes quotidianitats són les que van fent mal, un mal lent i que provoca un petit dolor continuat però suportable. Són les que goteta a goteta menyspreen i banalitzen un ús correcte del català escrit, i que normalitzen que això (per dir-ho d’alguna manera) que he reproduït unes línies més amunt sigui la norma i, encara més greu, que es consideri com a correcte. I no, no ho és, en absolut. I cal dir-ho amb la major de les contundències, sense temor a resultar gasiu ni prepotent. Perquè estic d’acord que aquest exemple és un registre escrit informal, però escrit al cap i a la fi, i hi ha normes específiques que difereixen substancialment de les del registre informal oral. Una oralitat que sembla que ho colonitzi tot, però a la qual cal que sapiguem posar-hi els límits pertinents en cada cas i en cada situació.
No tinc l’objectiu de corregir ni una sola paraula d’aquest text. Se m’acudeixen, no obstant, quatre ràpides reflexions de fons, de fonaments del que hem bastit en 40 anys de suposada immersió lingüística:
- La pregunta clau: Què han après a casa (en el cas que siguin catalanoparlants? Què han après a escola i a l’institut? Arribaran a la universitat amb aquest nivell de català? Doncs si, dissortadament si. Com hem transmès l’aprenentatge del català als nostres infants i joves? De què ha servit? Si fos mestre de català estaria realment decebut del nivell del català escrit que tenen molts, moltíssims adolescents i adults a Catalunya. Molt. Però és clar, tampoc puc queixar-me massa quan llegeixo a mestres (a mestres amb diplomes d’aquells i tot) de l’Anna escrivint a grups de #Whatsapp “despedir-nos” o “tenim que” sense cap mena de vergonya ni pudor, i quedant-se ben amples i cofois.
- Evidentment, si els referents de qualitat que podrien arribar a ser els mestres no escriuen bé en català, quin motiu hi ha per a què la canalla i el jovent escriguin bé? Doncs cap ni un. Evidentment.
- Per desgràcia, quan llegeixen textos ben escrits per algun dels seus iguals, tot són sorpreses i exclamacions d’admiració. “Ep, tu escrius molt bé!” Doncs home, potser massa vegades és que simplement s’ha escrit correctament, i res més. Aquesta seria la versió desnatada de la història. La versió per adults seria la de menysprear i ridiculitzar per setciències a qui senzillament escriu bé. Escriure bé en català ja no és valor que cotitzi a l’alça.
- I la última: que el català escrit, en el dia a dia quotidià del ciutadà grisot i normal com vostè o com jo, és quasi residual; i encara en aquesta residualitat, la qualitat del que es llegeix tampoc és gratificant. Que el català escrit és català de segona categoria, i que la Champions és per al català oral i de l’audiovisual. El català oral és aquell que importa. Sobre l’escrit, ja si de cas deixem el debat de la seva qualitat per a demà. Anem ben servits, sens dubte.
I no crec ni considero que sigui un d’aquells puristes de la llengua, perquè no ho sóc. Només sóc algú que estima amb bogeria l’idioma amb que parla a ses filles, i que demana, simplement, que en les nostres comunicacions escrites diàries, quan enviem un correu electrònic als nostres amics i amigues, o els enviem un missatge de #Whatsapp, doncs que ens hi mirem, que ho fem bé i sense faltes, que siguem curosos. No cal un llenguatge literari, és clar que no, tampoc és això. Però si un llenguatge correcte, pulcre. No costa res fer-ho així. Es transmet molt bona imatge. I la satisfacció personal és immensa.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
