Com a mínim en aquesta part de món, del món occidental, crec que els éssers humans en general estem fets de rutines. De rutines que coneixem i dins les quals ens sentim segurs i confortables. I a voltes, la famosa zona de confort se’ns acaba queda tan menuda, tan xicoteta, que som incapaços de veure més enllà, i de que a fora d’aquesta petita àrea de seguretat hi ha vida, molta vida. Massa vegades som literalment incapaços, perquè no podem o potser perquè no volem, d’ampliar la nostra zona de confort, fer-la més àmplia, més rica, més diversa, amb més matisos, amb nous horitzons… i sobretot amb menys dependència d’un poc nombre d’actors als quals donem, sense fer-nos massa preguntes o si més no sense pensar-nos-ho gaire, bona part de la nostra privacitat.
I això que he explicat en el paràgraf anterior, i que és aplicable a quasi tots els aspectes de la vida de qualsevol de nosaltres, evidentment també ho és en l’àmbit tecnològic. Crec que la immensa majoria de nosaltres usem la tecnologia que ens envolta d’una manera totalment acrítica: no hi pensem pas gaire en les conseqüències dels nostres actes, i com usen les empreses tecnològiques les dades personals que els cedim. O si hi pensem, doncs moltes vegades pensem allò de “Jo no tinc res a amagar”, o potser pensem que la cosa ja ens compensa per tot allò que ens donen, a canvi de que els resultats d’una cerca siguin personalitzats en funció d’allò que apareix al teu correu, per posar només un exemple… Crec, doncs, que no ens esforcem massa, o gens ni mica, en ser una mica crítics amb la tecnologia que usem i que ens posem als nostres dispositius personals. I quasi bé sempre caiem en la comoditat d’acabar usant allò que usa la gran majoria, o quasi bé tothom. Segurament per no quedar fora del grup. Aquesta comoditat ens limita, i fa que el nostre món i la nostra visió sigui molt més limitada i més pobre del que ho podria ser.
Doncs, personalment, he arribat a un punt de la meua vida i dels meus coneixements tecnològics en què vull tenir un major control d’allò que comparteixo a la xarxa, i amb qui ho comparteixo, i on ho comparteixo. I també vull tenir un control de com em comunico… encara que no sempre sigui l’opció ni més fàcil i ni més comuna i usada per un major nombre d’usuaris. I encara que em suposi un major esforç. I sobretot, no vull que unes poques determinades empreses tinguin multitud de dades personals meues (o ben poques, m’és igual), si allò que m’ofereixen a canvi no em compensa en termes emocionals, i de connexió i de converses i diàleg amb altres persones. Aquest, per a mi, és el punt clau: seré allà on pugui conversar i intercanviar coneixement amb altres persones. A la resta de llocs, doncs personalment, per a mi, no em valdrà la pena ser-hi.
No donaré cap més detall. Ni cap nom de cap altre servei. Cadascú que investigui i busqui i prengui les seues pròpies decisions. Ja som tots prou grans. I especialment, prou intel·ligents. Això si, m’agradaria que ho poguéssim compartir i parlar i debatre a les xarxes socials. En aquelles que hi sigui, és clar.
[Article publicat també a La Marfanta el dia 4 d’octubre de 2020 (https://www.marfanta.com/2020/10/04/la-comoditat-dallo-que-ens-es-conegut/)]
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
