Surto al balcó de casa amb l’Alba al braç. Ella, distreta, va cridant “Otxeee” o “Abreee” mentre es fot entre pit i esquena un plàtan per a berenar, i observo el nou gratacel que ens han plantofat just a l’entrada sud de la ciutat, a la zona que s’anomena Porta de Tortosa, i que ha canviat i transformat ja per sempre l’skyline de la ciutat. I penso que ara si, que ara va de debò, que ara ja anem pel bon camí per a esdevenir una ciutat amb tots els ets i uts. No entraré en si aquest nou artefacte bruteja la ciutat o si l’abelleix; de fet per aquestes contrades tenim una extensa nòmina de puristes del paisatge que segur que serien capaços de muntar-te unes jornades molt i molt científiques sobre l’assumpte en un tres i no res. No els contradiré pas ni me’ls posaré en contra. El que si que penso que amb aquest nou artefacte Tortosa entra de totes totes en la postmodernitat. La modernitat ja si de cas la deixem per a uns altres temps, que amb això de la pandèmia i els confinaments i les escoles de la canalla se’ns giraria massa feina. A més, si els pensadors tortosins volen que la ciutat se salti èpoques, doncs se les salta, que per això Tortosa és la Bilbao del sud de Catalunya. I punt.
Tot va començar fa no massa anys quan a la ciutat va aterrar una franquícia del McDonalds. Llavors Tortosa ja va fer un salt qualitatiu, és clar que si, i ja va entrar al llistat mundial de restaurants de la major cadena mundial. Ara els pocs guiris que ens visitin (els recomano que no ho facin amb la R16, estuctura de país de la nostra estimada i eficaç Renfe/Rodalies) a la fi podran menjar com si fossin a Roma, Moscú o Honololú. Poca broma. I qui digui que quan ha viatjat per aquests móns no ha entrat mai a cap McDonalds a fer un mos, doncs és que menteix vilment i a més a més practica un postureig força infumable. Deixa’t estar de guies Michelins: ara hom pot triar entre fotre’s un arròs al Delta o endrapar una Big Mac mentre la teua descendència crida i juga amb els regals del Happy Meal. Què més volem.
Ara estem vivint el segon acte d’aquesta cursa: hom no pot dir mai que viu en una ciutat, una Ciutat, on no hi hagi cap gratacel. On vas a parar. Tota ciutat que busqui ser Ciutat ha de ser capaç de modificar el seu perfil urbà, el seu paisatge urbà, amb un gratacel. En aquest cas de 14 plantes. I si no ho pot fer, doncs que aquesta ciutat, continuï sent ciutat en minúscules, i que aprofundeixi i s’endinsi en el meravellós món del provincianisme i el localisme. Però com ja he dit, Tortosa és la Bilbao del sud de Catalunya. I ara la ciutat ja es pot equiparar amb Kuala Lumpur o amb Abu Dhabi, cadascuna amb els seus gratacels corresponents. D’aquí poc sortirem en aquells llibres d’arquitectura super-xuli-mega-guais tipus Skyscrapers of the World. Gustavo Gili, de res per la idea, espero la comissió corresponent. Ara tota la tropa de la jetset tortosina ja té on invertir els calerons i comprar-se uns quants pisets. Vora Parc i la Simpàtica ja estan demodé.
I ja visualitzo el tercer acte: convertir tota l’avinguda Generalitat en el nou Passeig de Gràcia ebrenc, i omplir-la de botigues de luxe tipus Gucci, Versace, Armani, Channel o Dior. Així, els turistes despistats que ens vinguin a veure, ja ho tindran tot: podran endrapar unes quantes hamburgueses al McDonalds, i després anar xino-xano per tota l’avinguda a gastar-se els quartus en algun drapet de luxe. Una ganga. Tal i com farien a qualsevol altra ciutat del món, que és el toca, escoltin.
Ben mirat, aquest podria ser un excel·lent model de ciutat per a Tortosa. De fet, és tan excel·lent que ratlla l’excel·lència, quan tantes i tantes ciutats l’han aplicat. I amb èxit… mirin sinó Barcelona. Perquè escoltin, quin cansament això de la Reserva de la Biosfera, els Parcs Naturals i una Via Verda quilomètrica i de paisatges fabulosos. Això no rutlla, aquí no ve ningú, i ens cal la pastarrufa urgentment.
Sens dubte crec que Tortosa va de pet a convertir-se en la ciutat dels prodigis del sud de Catalunya. Perquè com en alguna ocasió va dir Oscar Wilde: La millor manera de lliurar-se de la temptació és caure en ella.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
