Una mà estilitzada gira el pom i la porta grinyola harmoniosament en la foscor casolana; l’altra mà prem l’interruptor i un esclat d’electricitat canalitzada penetra i il·lumina cada racó de l’habitació. Una lleu i compacta sonoritat l’aïlla momentàniament de l’atrafegament perpetu que tortura incessantment tots els seus actes. Clavant la seva lànguida mirada en l’atractiva figura reflectida en el mirall de formes avantguardistes, ella comença a despullar-se sensualment, recreant-se vivament en cada peça de roba; un alè de tòrrida i soluble calor inunda l’ambient carregat de perfums d’efímeres i oloroses flors de prats pirinencs.
A l’altra banda de la finestra de vidres tintats, la nit tenyeix l’hostilitat amb suaus tonalitats de gris; l’exaltació i l’agitació comuna i omnipresent de la ciutat mediterrània on viu s’apaguen de mica en mica, per convertir-se, a mesura que les hores avancen cap a la mitjanit, en petits reductes de paraules, ambients i sensacions minimalistes. Ja nua, gira amb radical fermesa amorosa l’aixeta de la dutxa, com posseïda per estranys anhels de subversió moral, i una munió de gotes d’aigua urbana peten contra la ceràmica llista i blanca; segons més tard, el raig múltiple d’aigua calenta l’atrau, per fruir de la relaxació que, de ben segur, li proporcionarà.
Amb el cos ja humit, els seus sentits s’encenen de plaer; dutxar-se és l’únic moment del dia en què ella pot gaudir i retrobar-se amb el seu cos jove i tens en la més absoluta de les privacitats, sense cap inoportuna i innecessària participació. La necessitat de tenir moments íntims, personals i solitaris mulla els seus llargs i sedosos cabells d’argent viu; l’aigua calmosa recorre i humiteja tot el seu cos indecorós buscant amb infortuni experiències que mai no ha conegut. Lentament, un embolcall d’escuma de sabons gallecs l’envolta amb plaer excels, viatjant amb il·legalitat consentida, i a vegades il·limitada, per tots i cada un dels seus atraients porus de la seva pella de diamant. A poc a poc, tots els seus problemes que diàriament la maltracten s’escolen pel forat de la dutxa, empesos per la inesgotable acció de l’aigua purificadora.
Pausadament, l’aigua deixa de caure. Volàtil, ben bé flotant, obre la mampara; infinitud de gotes l’envolten i l’acaricien, extasiades i tement d’ésser eixugades i apartades d’aquest moment tan majestàtic i alhora tan fútil. Rodejada de fums de vapor d’aigua, que recreen formes dalinianes, fixa els seus ulls de blau decadent en el baf existencialista del mirall, que desdibuixa i distorsiona el seu cos translúcid i net. Sense presses, s’eixuga totes i cada una de les parts del cos; i d’un clic aspre i imprecís, neix la música sentimental i sensualment brasilera de Marisa Monte.
Diferents emocions recorren i travessen totes les parts del seu cos. Ha fet el que bonament ha pogut, tan bé com ha sabut, i ara res no es pot canviar. Té dubtes, si; però, al cap i a la fi, és un ésser humà, amb totes les seves perfeccions i, també, amb totes les seves impureses. Encara que, ben mirat, si hi ha una cosa que no li agrada d’ella mateixa, és aquesta incertesa que l’acompanya des que, tot i sentint-se plenament madura, ha de començar a participar de la seva vida; ha de començar a triar irremeiablement. Per la seva ment apareixen diferents moment, diferents pors, diferents estats d’ànim: una vida, segurament malgastada, i tota una vida encara per davant, que no està disposada a desaprofitar. Una vida, però, que ara ni tan sols pot agafar. La selecció definitiva ja és feta, i ara només li resta esperar, esperar… que d’altres reaccionin a aquest canvi i se n’adonin; que d’altres decideixin què han de fer, a partir d’aquest moment tan decisiu, durant els pròxims anys de vida en comú.
Amb roba interior, s’asseu davant del tocador i amb una flonja tovalloleta neteja el mirall. La seva cara bruna apareix emmarcada en un estret passadís que s’enfila vers l’infinit, vers la transcendència. La humitat corrosiva que envolta i caracteritza el seu rostre reflectit difuminadament en el mirall la transporta, plàcidament, cal al futur pausat i ple de singularitat que ella tan desitja. Els seus ulls, mig maquillats, lluen amb un fulgor preciosista; per uns moments, del tot inútils i insuficients, la incertesa que l’aclapara és arraconada en el fons d’una ampolleta minúscula d’algun incisiu perfum francès.
Ja del tot maquillada, assetjada per olors dolçament modernistes, dempeus, observa atenta totes les tonalitats de la seva pell suau, de seda; amb el braç dret aixeca, decidida però alhora tendra, l’assecador del cabell. L’aire calent engoleix, sense pietat, l’ambient dens, viciat de plaer efímer. I amb la mà esquerra separa infinitament tot el mercuri, que retorna, mandrós, a tota la seva esplendor excelsa. Les seves idees, hivernalment letàrgiques, en estat vegetatiu momentani, de mica en mica es desperten del seu somni metafísic. Les impressions tangibles se li tornen a fer presents; la mà dreta tremola i pateix, indecisa, tot preguntant-se “què puc fer?, què puc esperar?”
Maldestrament, apaga l’assecador, i una solitud angoixant envolta tota la seva bellesa decadent. És insegura, dubta; preguntes sense retorn la burxen sense descans: ho hauré fet bé? Preguntes retòriques inunden la seva boca. El fracàs i la decepció son paraules que, per a ella, de cara enfora no existeixen; però que de cara endins ara poden, qualsevol dia, arribar a ser una realitat imposant i dictatorial. Una lleugera llàgrima de plom cau rodolant per les galtes de cotó; un desig d’evolucionar, de madurar, apareix opac en la tela del seu cor. Aconseguir una humilitat conciliadora entre tots dos bàndols és el seu pròxim anhel. A fora, la cara de la lluna somriu, despertant la imaginació dels qui la contemplen; submergida plenament en la fosca, suavitza la rebel·lió incandescent de les estrelles arrodonides del buit.
Uns texans negres de talla impossible s’enfilen vertiginosament per les seves cames de model efímera, fins arribar a una cintura anorèxicament nerviosa; i els seus dits d’art noveau mouen els botons que, lentament, cobreixen el seu sexe, protegit per un delicat model d’algun dissenyador italià. Què esperar ja de tot el que l’envolta? Canviar de pell és una tasca difícil per a algú que tot just ha obert els ulls; per a algú que s’adona que tot el seu passat no és res. Fins ara la seva existència ha estat aquest poderós i dictatorial deixar-se portar, monòton i avorrit; fins i tot feliç, li havien dit, però… què és la felicitat?
Acaronada per la fibra blava de prim vellut, tapa el seu tòrax amb una camisa mironiana; magníficament, recreant-se a l’hora de cordar cada botó daurat, ressalta la voluptuositat femenina de la qual està tan orgullosa; el fet de redescobrir el seu cos augmenta descaradament l’erotisme càlid i amable que neix sota el seu coll. Ara, però, ha arribat el moment de demostrar als altres la seva vàlua, la seva capacitat per a afrontar les situacions més complicades. Tot i els seus dubtes, d’altra banda d’allò més lògics, confia egòlatrament en ella mateixa, en les seves innates capacitats i en el seu esperit de sacrifici. Ha arribat per fi el moment de no haver de demanar permís per a poder actuar. Ha arribat l’hora que ningú li demani explicacions pels seus actes. Ja no ha de demostrar absolutament res a ningú; tan sols s’ha de demostrar coses a si mateixa, ha de ser la primera a creure cegament en les seves possibilitats. Ha obert els ulls a la vida, a la seva vida; ha comprès, finalment que, tot i el suport i l’estima que en determinats moments li poden proporcionar la família i els amics, realment, en aquest món està completament sola. Ha entès que per intentar ser algú, per intentar ser persona, ha de treballar individualment, en solitud, i que cap persona no ha d’interposar-se en el seu procés cap a una maduració òptima. Quan acaba de vestir-se, agafa l’ampolleta amb caràcters futuristes del seu millor perfum, i amb delicada decisió, quasi amb precisió quirúrgica, unes gotes blaves besen el seu coll ben proporcionat; un alè de frescor jovenívola exalta tots els seus sentiments. Amb esperances renovades, i amb nous motius per portar a bon port el que vol, s’asseu en un tamboret taronja de formes senzilles i warholianes; i emmarcada en un somriure blanc, carnós i tendre, comença a cordar-se unes botes londinenques de color vermell que li serveixen com a millor complement per a afrontar el moment esperat, per a carregar-se de valor i encarar amb fermesa tot el seu nou futur. Però de ben segur que ho farà d’allò més bé, n’està completament segura; què pot sortir malament? Un nou món, una nova concepció de la vida s’està obrint al seu davant; i ara se li ha presentat l’ocasió que estava esperant des de feia molt temps per a poder atrapar-la; una ocasió que ja no pot deixar escapar de cap de les maneres. Ara és el seu torn per intentar seu algú en aquesta curta vida.
Purificada ja del tot, apaga la música que l’ha acompanyada durant la última mitja hora; s’aixeca i contempla la panoràmica del bany. Els seus ulls es banyen en sana confiança. Alegre, amb el rostre completament relaxat, gira el pom de la porta i es disposa a sortir de l’habitació. A mig camí, però, abans de tancar el llum, sent un soroll; es tomba corpresa i observa, fascinada, com dos petitíssims dofins neixen de l’aixeta del lavabo i precipiten directament pel penya-segat del desguàs. A la seva cara es dibuixa una enorme, contagiosa i magnífica rialla. Finalment sap què és la felicitat; finalment sap com en son, d’efímers i volàtils, aquests sentiments; finalment sap que les coses bones i agradables s’han de conservar com un preuat tresor.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
