Amb les últimes 15es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació #15JCID encara fresques, voldria apuntar tres reflexions ràpides, a vol d’ocell, volgudament poc treballades, i que són fruit de les sensacions que vaig viure en les hores en què vaig poder gaudir de les Jornades.
La primera, i no per això la més important, és que tinc la sensació, o millor, l’aclapadora percepció, de viure un etern dejà vu bibliotecari cada cop que assisteixo a unes Jornades. Vaig començar la Diplomatura (si, servidor ja pentina canes) un ja llunyà 1998, així que enguany fa 20 anys que em poc per la professió. No recordo amb precisió a quantes Jornades he assistit, però per cap baix deuen ser unes 5 o 6… i comptant que es fan cada dos anys, doncs feu números. Tot aquest retrocés per a dir que durant tot aquest temps, en línies generals, sempre he sentit els mateixos planys, les mateixes penes, els mateixos cants de sirena, les mateixes lamentacions… Les mateixes necessitats de reinventar-nos per no perdre el tren de la modernitat, salpebrada amb petites dosis (en forma potser de goteta impertinent i implacable) d’adjectius i més adjectius per intentar trobar l’encaix a ben bé encara ara no sé què. Com si en aquests 20 anys no s’hagués fet camí; com si en aquests 20 anys no s’hagués avançat en res, o en ben poca cosa… Com si no hi hagués hagut cap èxit, cap victòria. Com si en l’àmbit de la cultura (el nostre àmbit, sempre ho ha estat malgrat reticències d’alguns o de molts) no fossim segurament el col·lectiu més reconegut i més valorat; com si tinguessim en les nostres mans els equipaments culturals més visitats del país. Prou! Prou companys, de llepar-nos les ferides cada dos anys. Realment, estem tan malament???
La segona, també és un dejà vu que es repeteix en cada edició de les Jornades (i no necessàriament en sentit negatiu) i té a veure amb la formació, més concretament amb la dels tècnics auxiliars de biblioteques. Reconec, abans que res, que la pública no és el meu àmbit natural de treball, i per tant, segurament em faltaran dades i visió; però tot i així oferiré la meva opinió a qui vulgui llegir-la. Sé, del cert, que els tècnics són moltes vegades un dels fonaments de tota biblioteca pública: sense ells, segurament els nostres centres no funcionariem com ho fan. En aquest sentit, crec que caldria posar en valor aquesta figura. En una de les intervencions del públic quan va acabar la taula rodona sobre administració pública, es va parlar de la possibilitat de crear un Cicle de Grau Mig en Biblioteconomia i Documentació, adreçat principalment a oferir formació tècnica especialitzada a tots els tècnics auxiliars. Realment, em sembla una idea brillant, i que no cal dir que comparteixo plenament. Oferir dues vies oficials i reglades per a poder exercir la professió permetria, si més no sobre el paper, que hi pogués accedir molta més gent, al mateix temps que els permetria disposar d’una titulació oficial. Hi ha matisos, ho sé, i caldria valorar amb precisió i cura totes les possibilitats, però podria ben bé ser un horitzó futur en termes de formació, i a llarg plaç, per ampliar la massa de professionals.
I la darrera, i aquesta afirmo amb rotunditat que és la més important, té a veure amb visions, amb mirades. També a la taula sobre l’administració pública, una de les ponents va venir a dir que calia apostar per una mirada global a les #biblioteques d’una ciutat o d’una regió. Bé, és evident que comparteixo plenament aquesta mirada, i també tinc aquesta visió del nostre món… Però, sempre hi ha un però: en aquesta aposta, hi tenen cabuda també les biblioteques especialitzades privades? Apostem per una visió global, en forma de sistema, o continuem amb una visió parcial i sectorial de la realitat bibliotecària catalana? Ja ens està bé que pel cap baix, convisquin tres catàlegs col·lectius de país? Si ja ens està bé, doncs endavant; però aquesta mena de mirada, aquesta visió és tot el contrari a global… Amb una visió sectorial, que és la que tenim, tindrem sempre una fotografia esbiaixada de la nostra realitat (el tercer dejà vu que no desapareix…). Les biblioteques especialitzades privades també existeixen (també existim), i som una peça clau de l’estructura i del bon funcionament bibliotecari de Catalunya; i reclamem el nostre espai, la nostra presència i la nostra visibilitat en termes de país. Si, en termes de país. I cal, caldria, urgentment, plantejar-nos passar de treballar en xarxes a treballar en forma de sistema.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
