Biblioteques a dues velocitats

Sobre aquest article voldria fer algunes reflexions, també personals. Fa ja pràcticament 40 anys que, amb diferents Lleis, s’ha desenvolupat un Sistema de Lectura Pública. I si una cosa tinc clara, és que en línies generals, el seu naixement, la seva implantació, el seu desenvolupament i el seu creixement han estat un èxit rotund. Un èxit rotund de la societat catalana, i també i sobretot del nostre col·lectiu professional. Segons dades que aporta el mateix Permanyer, el 2015 hi havia a Catalunya 423 municipis amb algun tipus de servei de biblioteca (ja sigui permanent o mitjançant bibliobús). Tenint en compte que a Catalunya hi ha 947 municipis, això suposa una penetració de pràcticament el 45%. És, però, en els municipis de més de 5.000 habitants on la penetració és més elevada: de 209 municipis dins d’aquesta franja, 201 ja disposen de servei de biblioteca (més del 96% de penetració); però el que és més important, sense diferències gaire significatives entre les 4 demarcacions del país, aspecte que considero clau. És a dir, en l’àmbit en què s’hi està obligat per llei (els municipis de més 5.000 habitants) ja s’ha arribat pràcticament al seu compliment absolut.

Un segon èxit, i possiblement derivat d’aquest primer èxit en la penetració i implantació de les biblioteques, com una taca d’oli, per tot el territori català, és el de la valoració i la satisfacció que té la ciutadania en general de les biblioteques. En molts casos, les biblioteques apareixen com al servei públic més ben valorat per la ciutadania. Alguns exemples:

Són només tres exemples, però penso que palesen que existeix un reconeixement i una utilitat social ferms i sòlids, i que hem sabut mantenir de forma sostinguda al llarg del temps. I que sabrem mantenir de forma permanent en el futur, sens dubte.

Però si bé cal sempre començar pels èxits, també cal tenir sempre presents els fracassos… que n’hi ha i n’hi ha hagut. En l’àmbit dels municipis més petits, per exemple, és encara on tenim més recorregut, i la penetració del servei ha estat menor. Les xifres que ofereix Permanyer són sens dubte demolidores: de 670 municipis a tota Catalunya de fins a 2.999 habitants, 497 no disposen de cap tipus de servei de biblioteca. És a dir, més del 74%. Sé que en termes de població global són xifres petites, però en termes de presència i d’impacte és una xifra que sens dubte cal corregir, i que cal fer-ho el més aviat possible. Entenc la biblioteca com un servei universal, i que cal assegurar i proporcionar els mitjans per a què així sigui. Assumeixo que en aquests 40 anys de desenvolupament de la Lectura Pública a Catalunya calia prioritzar, que això no es pugui considerar un fracàs en termes absoluts sino relatius; a més, per les xifres es veu clarament que s’ha prioritzat primer en els municipis més grans. Ara, un cop ja assegurada la dotació a aquests municipis, cal impulsar la presència del Sistema als municipis petits. No ho oblidem, Catalunya té múltiples realitats, i sovint cal anar més enllà de la realitat metropolitana. Es podria desenvolupar aquesta presència indispensable als municipis petits per exemple amb un nou impuls als bibliobusos, mitjançant un Pla de Bibliobusos d’àmbit nacional.

Un segon fracàs, i encara sense solucions ni respostes clares que corregeixin una anomalia realment feridora, és la pervivència i persistència de dos sistemes i de dues realitats ben diferents. Desconec en profunditat les arrels íntimes i profundes d’aquesta anomalia, i a més potser seria tema per a un altre article, però tinc clar que segurament hi han intervingut tant factors polítics com també tècnics i professionals. Caldria que algun dia els responsables de tot plegat parlessin obertament i expliquessin el perquè d’aquesta situació. Sigui com sigui, aquesta dualitat i convivència de dos sistemes i de dues realitats ens ha portat una conseqüència força desagradable i que es pot palesar fàcilment: i és que a Catalunya hi ha biblioteques a dues velocitats, d’una banda, les biblioteques de les demarcacions de Barcelona i Girona (amb serveis regionals de suport impulsats per les respectives Diputacions), i d’una altra, les biblioteques de les demarcacions de Tarragona i Lleida (evidentment, sense serveis regionals que prestin cap mena de suport). En aquest sentit, Permanyer presenta també dades que són demolidores: les diputacions de Lleida i Tarragona van destinar 0€ als seus pressupostos de 2016 a biblioteques; mentre que les de Barcelona i Girona van aportar uns 37,9 milions i uns 1,2 milions respectivament a biblioteques. Sens dubte, la meitat del país té a l’abast biblioteques que ja parteixen amb desavantatge.

De tot plegat en desprenc una conclusió clara i evident. Tot i que comparteixo totalment la visió i la filosofia eminentment municipal que defensa Permanyer en el seu article, les xifres són les que són, i l’experiència de 40 anys de desenvolupament bibliotecari a Catalunya ens demostren que disposar de serveis de suport supramunicipals, és a dir, les Diputacions, és la clau de volta de tot plegat, i la garantia segura d’un major èxit en la prestació del servei. Quaranta anys d’experiència ens demostren que una gestió només municipal no és en absolut suficient, i que el nostre Sistema de Lectura Pública necessita d’aquests serveis de suport regionals. Tenim mig país coix, i cal corregir i trencar aquesta inèrcia el més aviat possible. En aquest sentit, esdevé prioritària una reforma de l’estructura nacional del Sistema. La proposta que fa Permanyer en l’article podria ben bé ser un inici i un punt de partida. Convindria, no obstant, que s’iniciés un procés de debat i reflexió en aquest sentit, i que tot el col·lectiu professional participés i opinés d’aquesta més que necessària reestructuració.