Tant en la nostra vida diària com en la nostra vida professional, tot sovint ens trobem de cara amb realitats desagradables, realitats molestes, o simplement, realitats que són allà, permanents, i que ja les hem incorporat dins les nostres estructures vitals com a inevitables; sabem que hi són, i sabem que cal anar-les treballant. Però molts cops aquestes realitats també poden esdevenir realitats impossibles: és a dir, són aquelles realitats en la teva vida que saps que existeixen i que hi convius amb normalitat perquè no fan mal, i perquè hom té molt assumit que és poc probable que arribis a veure que aquesta realitat s’ha transformat. Són realitats impossibles, que hem integrat en el nostre dia a dia, i que es podrien resumir en allò típic que segur que haurem sentit alguna vegada “Això és impossible que passi…”, o “Allò altre és impossible que ho arribem a fer…”. I un cop dita aquesta sentència, no fer res en absolut per modificar aquesta realitat.
No sé si aquesta actitud denota cert pessimisme, o és una visió realista de veure i afrontar les nostres petites derrotes diàries, però tot plegat m’ha portat a una petita reflexió, relacionada amb la feina a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona. Com molts ja deveu saber, tenim un fons total d’uns 365.000 volums, dels quals només hi ha catalogats de forma automatitzada al SIGB el 45%. El 55% restant, aproximadament uns 200.000 volums no està catalogat… (bé, està catalogat en fitxes, però això en l’era en què vivim equival pràcticament a que no existeix). Davant d’aquesta realitat, hom podria pensat que serà impossible arribar a catalogar tot aquest fons en vida dels tres bibliotecaris que actualment hi treballem: per exemple, a mi en queden 25 anys de treball fins la jubilació. Caldria catalogar més de 10.000 volums a l’any per arribar-hi… I bé, no podrà ser. Davant d’aquesta realitat totalment impossible d’aconseguir, crec que hi ha dues maneres d’afrontar-la:
- D’una banda, entendre, assumir i acceptar obertament i sense embuts que aquesta és la nostra realitat, que és la que és fruit de la història mateixa de la Biblioteca, i que durant molts anys més ho continuarà sent.
- I de l’altra, i entesa com a l’altra cara de la mateixa moneda, que malgrat tot, que malgrat la magnitud de l’empresa i del vaixell que pilotem, hem d’esmerçar-hi esforços, invertir recursos i temps en intentar canviar aquesta realitat.
Cal, però, entendre ambdues opcions des de l’òptica de la responsabilitat professional que com a bibliotecaris sempre hem de tenir: acceptar realitats impossibles ens pot ajudar a rebaixar els nivells d’ansietat, d’angoixa i d’estrés davant de feines que sabem que mai podrem fer. És com aquell elefant que hi ha dins l’habitació: tothom el veu i tothom sap que hi és, que fins i tot ja és com de la família, i que per tant, no cal negar la seva existència. Però de l’altra i molt més important, aquesta realitat no ens ha de frenar, i situar-nos en un entorn de càlida confortabilitat, tot defugint l’objectiu intrínsec de que cal modificar i transformar aquesta realitat. Aquests impossibles no ens han d’aturar mai la dinàmica transformadora de la biblioteca.
Com a professionals, penso que tenim la responsabilitat de plantar cara a aquestes realitats impossibles que tots tenim a les biblioteques on treballem. Cal que pensem i dissenyem estratègies i camins abastables i adaptats al nostre entorn que ens ajudin a canviar aquestes realitats impossibles amb serenor, i amb el treball ferm i constant amb el que treballem els bibliotecaris i les bibliotecàries. Hem de poder oferir a les nostres institucions i als nostres caps un full de ruta que és clar, identifiqui aquestes realitats impossibles, però que al mateix temps presenti vies i solucions (amb bases fermes) per a poder transformar aquestes realitats. Segur que serà un llarg camí, però al peu de les muntanyes hi ha una nova realitat, possiblement molt millor que la que tenim. Ens ho debem arribar-hi, per nosaltres mateixos mateixos, però sobretot per qui ens ha precedit i especialment per les generacions futures.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
