A finals del segle XIX i començaments del segle XX, Santa Coloma de Gramenet era un petit poble d’escassament 1.500 habitants, freqüentat a l’estiu per la burgesia barcelonina. Una burgesia que anà construint les seves cases d’estiueig vora el Besòs; en molts casos foren cases de nova planta, mentre que en d’altres es dugueren a terme projectes de restauració. És el cas de la masia de Can Peixauet. El seu origen es remunta al Mas Vilallonga, ja documentat des del segle XII. Uns quants segles més endavant, durant el XVI, es coneix com Mas Castellar. A començaments del segle XX va ser propietat d’Antoni del Sol, que rebia el malnom de Peixauet, d’on prové el nom de la masia. L’edifici que coneixem avui dia és el resultat de les reformes portades a terme durant el segle XVII i la darrera dècada del XIX. Durant tot el segle XX va patir un intens procés de degradació i abandonament, fins a esdevenir pràcticament ruïna. I és en aquest punt on una antiga masia d’estiueig a tocar del Besòs i envoltada originalment de camps, es converteix en una biblioteca urbana en una de les ciutats més densament poblades de tot el món.
El 1998 l’equip d’arquitectes Espinet/Ubach (format per Miquel Espinet i Mestre i Antoni Ubach i Nuet) inicien les obres de restauració de la masia, que s’allarguen fins el 2001. Es tracta d’una reforma integral, quasi de nova planta, ja que l’estat previ de l’edifici no va permetre conservar quasi bé res. Se n’ha respectat la forma, un gran bloc de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos, rematat per una torre central. Però el que destaca de tot el conjunt és que l’edifici no fa funcions de biblioteca, sinó que senzillament es configura com la porta d’accés, l’entrada a l’equipament. On és, doncs, la biblioteca? Tota la biblioteca i el seu programa funcional es desenvolupen en el subsòl, tot ocupant la plaça adjacent a la biblioteca. Ubicada sota terra, calia assegurar la suficient entrada de llum a l’edifici; d’aquesta manera, un dels elements més característics de la biblioteca són les tres claraboies que sobresurten de la plaça, que serveixen per canalitzar llum zenital a l’interior de l’edifici, i que a més resten totalment integrades en el paisatge, tot esdevenint fins i tot mobiliari urbà. També destaca una gran façana posterior tota de vidre que, tot aprofitant el desnivell del terreny, s’aboca a les vistes sobre el Besòs.
