El nou paradigma en què les biblioteques es troben immerses és de tanta magnitud i és tan intens i disruptiu, que afecta fins i tot (i sobretot) la mida dels edificis. Fins ara, la superfície era una de les variables que es tenia en compte per a planificar un nou equipament bibliotecari, i que sortia principalment de la quantitat de població a la que la biblioteca havia de donar servei, del fons i dels serveis que calia incorporar. Tot plegat, però, avui dia deixa de tenir sentit en el moment en què les biblioteques es buiden de llibres, i la icona típica i tòpica de les biblioteques desapareix del paisatge urbà i mental d’una part cada vegada més significativa de la població. I fins i tot la professió assumeix ja com a possible un futur que fins ara era tan sols imaginat i escrit.
Avui dia és tècnicament possible i fins i tot necessari dissenyar biblioteques més petites, sense a priori tants requeriments d’espai. El context actual demana unitats més petites, menys costoses de fer i de mantenir, i que siguin més operatives i flexibles de forma independent. La flexibilitat és també això. Ja no calen equipaments grans, amb immenses superfícies que avui dia estarien, possiblement, infrautilitzades. Ens calen grans equipaments, i no tant equipaments grans. Una biblioteca d’una gran ciutat, avui dia podria tenir perfectament la mida d’un pis d’uns 100m2; i seria totalment operativa, segur. Llenço el repte a les persones que ocupen llocs de responsabilitat i que llegeixen aquest blog. Cal atrevir-se a crear una guineu. I caldria potser també redefinir la xarxa per a convertir-la en un seguit de xarxa de guerrilla, interconnectades entre si, però totalment operatives i implacables. I l’art de la guerra diu que les guerrilles son invencibles…
