Llegeixo en un dels ebooks d’ArchBIB, la nova iniciativa digital de la gent sempre inquieta d’Scalae, una frase que m’ha fet pensar molt els últims dos dies. La trobem en el llibre sobre l’estudi Arquitecturia, del Josep Camps i l’Olga Felip… Diu així:
Repetir-se acríticament també pot portar a estancar-se
M’ha portat immediatament a pensar en el moment actual de l’arquitectura bibliotecària. Sé que al darrera de cada projecte nou hi ha un gran equip multidisciplinar que hi treballa intensament per tal de què el resultat final sigui totalment reeixit, i adaptat a les necessitats concretes de cada lloc. En els últims anys s’ha arribat fins l’excel·lència amb les construccions bibliotecàries… Però no m’abandona una certa sensació de déjà vú quan he vist unes quantes biblioteques. Totes s’assemblen, totes adopten les mateixes solucions (amb variants, és cert, però totes porten al mateix), totes tenen el mateix aspecte visual… La pedagogia que ha comportat el boom bibliotecari dels últims anys, ha comportat una pèrdua d’element crític, com a mínim en els edificis? Hem produït edificis en sèrie? Aquesta repetició en el fons, precisament ha aportat crítica, democràcia i judici al gran públic vers els equipaments bibliotecaris… però des de l’altra banda del taulell, les coses potser cal enfocar-les d’una altra manera.
Hi ha un cert estancament en l’arquitectura bibliotecària, fruit d’anys de fer les coses d’una manera més o menys similar, perquè senzillament era el que funcionava? Sé que l’Ignasi, el company de blog, hi té moltes coses a dir, segur. Potser fa falta l’aparició d’un nou projecte disruptiu, que trenqui motlles, eixampli paràmetres, i ens tregui de l’estancament i la monotonia.
