Ja fa massa anys que hem perdut el relat ancestral, la narració primigènia i la litúrgia antropològica de la pràctica totalitat de les nostres festes tradicionals. Les festes tradicionals són aquelles que s’insereixen fins el més fondo de la cultura i de la nostra manera d’entendre i veure i percebre el món; són les que donen raó i sentit a la nostra existència com a grup social, com a cultura pròpia, única i irrepetible. I sobretot ens narren, ens expliquen qui som i què hi fem en aquest trosset de terra i per què fem determinades coses i no unes altres. Però com deia, és del tot evident que aquestes festes ja no ens narren, ja no ens expliquen. I un exemple ben clar és la festa de la nit de Sant Joan, que “ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics. L’origen de la celebració de la nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l’allargament del dia, pel solstici d’estiu. Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se’n munten moltes de diferents o només se’n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s’han anat acumulant durant tot l’any.“. Convindreu amb mi que aquest relat que descriu la Viquipèdia ja fa molts anys que s’ha perdut i que és evident que ja no tornarà; i seria ingenu pensar que tornarà. No, des de fa ja molts anys que la nit de Sant Joan s’ha transformat en una bacanal orgiàstica de soroll i descontrol, on tot s’hi val, i on el menys dolent és trobar-te hordes de mainades i preadolescents desbocats, sense cap mena de vigilància d’un adult, llançant petards i pirotècnica sense control i sense guardar cap mena de distància de seguretat entre persones. I on el menys dolent, com ens ha passat enguany, és acabar-te trobant al costat d’una família de llatinoamericans –simplement, ho eren– que portava un d’aquells altaveus grans i amb rodes, i que en un acte de generositat extrema volien compartir amb tothom els seus gustos musicals. Això és el menys dolent, perquè el relat habitual d’aquesta nit és que hi hagi com a mínim una bona colla de detinguts, o com aquest any en què hi ha hagut quatre morts, entre els quals un degollament i un tiroteig amb un subfusell AK.47 (una arma de guerra, vaja). Aquesta és la normalitat a què hem arribat tots plegats amb la nit de Sant Joan. Normalitat que hem assumit i interioritzat com a inevitable, i que ja hem deixat que s’instal·li entre nosaltres. Ja fa temps que hem perdut una bona part de la nostra essència… i el més trist és que sembla que no ens importi.
