Avui parlarem de les eleccions del #14F, que és el tema que ens ocupa en les nostres batallates diàries a can #Twitter, amb el permís d’una pandèmia a la que sembla que estem perdent la temor i el respecte d’una forma excessivament temerària i arriscada. El 1997 vaig fer 18 anys. Ha plogut força, i pentinem força més canes, i no sé pas si hem guanyat en saviesa. No em vaig estrenar, però, en unes eleccions fins dos anys després, el 1999. I ho vaig fer per partida doble: a les del Parlament de Catalunya i a les Municipals. Des de llavors he votat sempre. Sempre. No he fallat a cap convocatòria electoral. Sempre he votat, en un sentit o en un altre. Fins i tot he votat a les eleccions europees. Mai, això si, de dretes. També he votat en blanc i nul. Creia, fins ara, que formava part del sistema, i que el meu vot serviria per alguna cosa, per més mínima que aquesta cosa sigui. Fins ara creia en aquestes petites coses, i en que els ciutadans formavem part de l’engranatge per a què tot funcionés. Fins ara. El 14 de febrer no votaré, per primera volta.
I n’explicaré els motius. Segurament aquestes raons no interessaran a pràcticament ningú, i probablement no estaran massa ben argumentades. La política no és el meu àmbit. I a més, són les meues raons, els meus motius, i són raonats, és clar que si… però també cal dir que porten algunes gotetes de visceralitat i d’entranyes. Ja ho té això de l’opinió pròpia, personal i intransferible. Senzillament, tenia ganes d’exposar-les, i que les llegeixi qui vulgui. O qui pugui. O ves a saber qui. Així que intentaré exposar els meus motius d’una forma el més ordenada possible, i intentaré no caure en demagògia trumpista barata (que d’aquesta ja n’anem ben servits, àdhuc per aquestes contrades). Va, som-hi.
- Diuen que la participació política és un dels principals i més fonamentals dels drets bàsics de tota democràcia. I que cal preservar-lo. I que aquest dret mai ha desaparegut dels famosos certificats d’autoresponsabilitat per a moure’s pel territori. I que per això s’han convocat les eleccions en la data que tocava. I que per això, perquè és un dret bàsic i fonamental, calia assegurar-ne la seva celebració. D’acord. Però també tinc entès que la mobilitat i la lliure circulació de persones també ho són, sense cap altre motiu més que el pur plaer i la simple itinerància divagativa. I aquesta, ailàs, si que s’ha vist limitada per motius sanitaris i per l’estat d’alarma. I ho hem acceptat (ho estem acceptant) con un mal necessari per a combatre la pandèmia: perdre drets de manera momentània per tal de garantir la vida. Ho hem vist just i necessari. Per què no es veu just i necessari limitar també el dret de participació política? Potser perquè sense aquest dret s’enfonsaria també el xiringuito de platja extractiu en què s’ha convertit tot plegat? Segurament perquè els qui manen tenen la potestat de limitar els altres drets menys el que els afecta més directament, que ves per on, no s’ha limitat mai. No sé, ho apunto, ignorant de mi. Sóc l’únic que hi veu una forta contradicció?
- Enmig de la crisi social, humana, de valors i en última instància, econòmica, que ha deixat, que està deixant i que deixarà la pandèmia (millor ens estalviem els missatges bonhomiosos del “Tot anirà bé” o el “Ningú es queda enrere”), em sembla un insult majúscul, indecent i pornogràfic el cost milionari de les eleccions. Amb quina cara expliques a qui s’ha quedat en ERTO, que fa quatre mesos o mes que no ha cobrat res i que no es pot alimentar ni a ell o a ella, i encara menys a la seua família, que ara cal gastar-se una morterada d’euros en fer unes eleccions? Crec que és del tot normal que la persona en qüestió se senti, com a mínim, insultada i menystinguda. D’acord, cal fer les eleccions i així es faran, però agrairé que algú m’ho expliqui lent, a poc a poc, per a què ho entengui, i fer-me rebaixar la vena del cap, que la tinc a punt d’explotar.
- Em sembla una paradoxa feridora el fet que es porti mesos fomentant i demanant el teletreball, però acabarem fent les eleccions presencials, com sempre, quan és vox populi que la tecnologia per a votar de forma electrònica ja està madura, que es podria implantar a un cost força més barat, i que si no es fa és, senzillament, per una manca de voluntat política; per allò que dèiem de mantenir la tumbona del xiringuito de platja mentre et fots un bon cubata i qui dia passa any empeny.
- Finalment, ja ho vaig dir en un altre article, que les retallades en sanitat del 2010 ens han acabat abocant a una mancança crònica i estructural de recursos i de personal sanitari, que ara estem veient que hauria estat del tot necessària, imprescindible i fonamental per a poder fer front, com a mínim amb una mica de garanties, a una pandèmia d’aquestes magnituds. I les que vindran. I malgrat tot, mai s’han revertit aquestes retallades. I encara més, entre la fi de la primera onada i l’inici de la segona, ni tan sols llavors, just després de la batalla i en plena guerra, s’ha estat incapaç d’invertir mínimament en sanitat. Per contra, si que s’ha estat a temps de tancar negocis i de portar a la ruïna milers de persones que han vist com s’intentava solventar un problema sanitari de moltes altres formes, menys precisament de forma sanitària.
I en línies generals, n’estic força cansat d’aquest curtplacisme a només quatre anys que ens domina, que ens condiciona i que ens contamina. Un país, una societat, una cultura, un món, no es pot preveure a només quatre anys vista. El món no funciona així. Dissortadament, els qui manen ha aconseguit, sorprenentment, que si que funcioni així. Bé, funcionar és un eufemisme, és clar. I dissortadament, sembla que ho hem acceptat com a dòcils corderets.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
