Aquest mes de juny va començar amb una reivindicació del lobby econòmic català, que demanava l’ampliació de l’aeroport del Cap i (Casal) de Catalunya… Hi havia, fins i tot, experts econòmics canareus que posaven el crit al cel, i asseguraven que s’enviaria molta gent a passar gana si no es portava a terme aquesta tan necessària ampliació de l’aeroport capitalí. També, com sempre, hi ha qui està en contra de l’ampliació, i assegura que els empresaris fan un xantatge col·lectiu. El centre d’aquesta polèmica també hi havia l’afectació que tindria aquesta ampliació en l’estany de la Ricarda, que recordem-ho és una zona humida protegida inclosa dins la Xarxa Natura 2000.
No dubto de les bondats i de la necessitat (i també de l’oportunitat) de que Barcelona disposi d’un aeroport a nivell mundial, i que sigui capaç d’esdevenir un hub internacional, que en diuen. Però també és cert que el fet de mirar-m’ho tot des del sud, amb l’avantatge i la serenor i la tranquil·litat que donen els quilòmetres de terra i d’humanitat, em fa posar-hi grans quantitats de relativitat a tots els assumptes capitalins… i potser també hi poso aquell realisme de territori, que fuig d’aquest forat negre del barcelocentrisme que xucla recursos, infraestructures, persones i talent, i que entén Catalunya com una potent i dinàmica xarxa de ciutats intermitges. Una xarxa que no exclou tenir un node central i potent, però sempre tenint clar que la resta de nodes de la xarxa són importants, i que sense ells el país no funciona. I és que em sobta aquesta unitat empresarial, aquesta vehemència i contundència de les grans patums econòmiques del país amb l’aeroport de Barcelona, i no entenc que no s’actuï de la mateixa manera reclamant ampliacions dels aeroports de Reus, Girona i Alguaire. Alguna cosa se m’escapa, de debò. O potser sóc jo, que vaig perdut que peco d’innocent i utòpic, i encara no entenc -ni entendré- un borrall dels interessos reals del país, i on hi ha la pastarrufa. I ja no parlo de les necessitats en infraestructures a les Terres de l’Ebre: reclamar unitat d’acció seria poc més que una quimera pròpia d’estúpids, per exemple, per a fer que l’Euromed torni a parar l’Aldea, i que l’Ebre no esdevingui un forat negre ferroviari entre Tarragona i Castelló. Demanar això seria com fer un partit de costellada entre cunyats després d’haver-se atipat com a bacons i veure com si s’acaba el món, i com comprendran…
I per cert, ja que un dels temes de la polèmica sobre l’aeroport capitalí (que no casalí, que d’això se n’ha de saber) és sobre l’afectació que tindria en una zona humida protegida, doncs proposo que tots els agents econòmics ebrencs (òbviament, amb l’IDECE al capdavant, només faltaria), de forma consensuada, tots a una, proposin la construcció d’un aeroport en ple delta de l’Ebre, amb una pista que vagi des de l’Encanyissada fins la Tancada, i que es passin pel folre i manilles totes aquestes zones humides protegides, i també la colònia de flamencs, que escoltin, que no ve de quatre aus mal comptades, i que com tothom sap, dels flamencs no en podem treure calerons ràpids i brillants. A veure si així, generant polèmica i parlant d’un tema que sembla que si que interessa, aconseguim que a la fi tothom es fixi en el delta de l’Ebre, en la seva importància, en què cal conservar-lo i preservar-lo per a les nostres filles i nétes, i que perdre’l seria un desastre de grans magnituds, una estupidesa de país… com de fet (ja ho deuen haver suposat) també seria construir-hi un aeroport. I com també ho és, de fet, aquesta visió curta i sense horitzons que centralitza i identifica, de facto, un país amb una ciutat.
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
