Poc, o més aviat gens, es parla de què tenim un país de biblioteques. Bé, més aviat gens, perquè som i venim i seguirem sent –dissortadament– d’un país on la cultura i la lectura importen més aviat poc, més aviat gens. Poc, o més aviat gens, es parla i es coneix de què som un petit país curull de biblioteques, i que tenim escampades pel país 950 biblioteques, de les quals 501 són públiques; segons consulta d’avui mateix al Directori de Biblioteques que manté la Generalitat. Poc, o més aviat gens, pensem en què aquest fet precisament ens hauria de fer grans i enormes i magnífics i superbs com a país i com a societat, i de què alguna cosa greu i fonda i profunda està fallant quan és evident que no és així. Poc, o més aviat gens, se sap que es van aconseguir superar limitacions territorials i administratives –però sobretot, mentals– totalment absurdes, i que des de fa ja uns quants anys que disposem d’un catàleg únic de biblioteques públiques, i també d’una gestió única d’usuaris, i que això ens permet viatjar pel país i poder-nos emportar en préstec qualsevol llibre que ens interessi, i retornar-lo també a qualsevol altra biblioteca… Com vam fer natros aquesta passada Setmana Santa, que vam agafar una bona colla de llibres a la Biblioteca Maria Barbal de Tremp i els tornarem a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. Poc, o més aviat gens, pensem en les biblioteques com una autèntica i genuïna estructura d’estat –aquesta sí, ben real i potent–, que funciona i que està reconeguda i valorada a nivell internacional. Poc, o més aviat gens, pensem en la cultura com un bé bàsic i prioritari, com un fonament més de l’estat del benestar i dels drets socials col·lectius i que es troba al mateix nivell que la sanitat o l’ensenyament, per exemple, i que cal defensar-la amb la mateixa intensitat i passió amb què defensem les dues últimes. I això darrer es fa palès d’una forma radicalment perversa en el nivell cultural general, en clara baixada des de ja massa anys. Poc, o més aviat gens, es parla de les biblioteques i de la cultura en profunditat i lenta com a un element aturador d’aquest ritme accelerat en què vivim i que fa que minvi la nostra capacitat d’atenció i es destrueixi per sempre més la nostra capacitat crítica i reflexiva. Poc, o més aviat gens, es parla de què potser –només potser– ja ens va bé a tots plegats que això sigui així.
