En aquests temps de noves realitats i de mitges veritats o mitges mentides, en aquest menut raconet de món que són les Terres de l’Ebre també ens permetem el luxe de reescriure la nostra història (la nostra i la de tots, és clar), i fins i tot de mirar amb altres ulls el nostre passat més recent… potser amb uns ulls més benèvols, que això de la correcció política és quelcom de molt seriós, i cal que tot n’estigui ben sumptuosament untat. Natros, només faltaria, no serem menys que ningú. El cas és que tornem a parlar d’un dels nostres petits hàmsters particulars: l’artefacto franquista-feixista que tenim palplantat enmig del riu a Tortosa, i que bruteja el paisatge urbà de la ciutat des del novembre del 1964.
El cas és que em penso que en algun moment de les meues classes d’Història a BUP i COU (si amics i amigues i amiguis, hom ja pentina canes i comença a tenir un passat que ja és una mica més extens que el futur que em queda) me’n deuria anar al bar de l’institut —feia nocturn, ja es deuen imaginar— a fotre’m unes birres amb la tropa, mentre el sofert mestre d’Història parlava d’història contemporània, de la Guerra Civil i de mandangues similars que es deuen imaginar que amb 16 o 17 anys importen de forma relativa. Si, segur que deu ser això, i que durant 30 anys i escaig he estat cruelment enganyat per la Història, i que a l’Ebre l’any 1938 no hi ha haver cap batalla, la més sagnant de la Guerra Civil, on moriren desenes de milers de persones. És més, que l’Ebre, i Tortosa en particular, fou un escenari de pau i concòrdia, i que l’any 1966 el president del govern espanyol Francisco Franco, un magnànim estadista elegit democràticament, hi inaugurà un monument commemoratiu a la Pau de l’Ebre. A voltes aquestes distopies… El que dèiem, que alguna m’he perdut, o potser dec ser jo que vaig perdut, i que encara no m’he assabentat d’absolutament res d’aquest món boig que ens ha tocat patir. Si més no és el que penso quan llegeixo la notícia de que els partidaris del monument franquista de Tortosa l’il·luminaran per demanar la seva rehabilitació, i que —i cito la notícia— també s’encendran espelmes “per treballar per la pau i el diàleg, i en contra de les guerres i de totes les actituds no democràtiques i totalitaristes”. Quan he llegit aquesta frase ha estat quan ja he implosionat i les meues cada cop més escasses neurones han col·lapsat. A veure si ho he entès bé, anem a poc a poc: resulta que un grup de ciutadans de Tortosa volen promocionar la pau i el diàleg, i anar en contra de les guerres i els totalitarismes, precisament il·luminant i posant candeles a un monument que va fer posar un dels pitjors dictadors del segle XX, en honor als seus morts —exclusivament als seus morts, recordem-ho—, per commemorar la seva victòria —només la seva victòria—, i sobretot, per a fer recordar cada dia i per sempre més als qui van sobreviure qui va guanyar, qui va manar… i de fer, qui mana encara. Tot plegat em sembla, si més no, absurd. O en tot cas, és un exemple d’un cinisme majúscul i de com hem perdut el nord com a societat, acceptant i tolerant allò que no es en absolut tolerable. Il·luminant aquest monument i posant candeles en actitud beatífica no canviem el seu significat ni tampoc blanquegem els seus orígens, carregant-los també de la bonhomia de campament escolta a la que estem sotmesos. En tot cas, il·luminant aquest monument allò que fem és que sigui encara més feixista. Ras i curt.
I és que a l’Ebre, amb aquest assumpte, ens movem entre l’obscè i el macabre. Entre l’obscè que fa palès que les elits polítiques i socials ebrenques no han fet net del seu passat —i ni ganes—, malgrat haver passat més de quaranta anys de la mandanga de la democràcia orgànica i plena que van muntar-se ells mateixos. I el macabre que representa que encara tinguem aquest símbol fàl·lic d’un dictador baixet i anguniós, però que no ha acabat sent tant idiota com ens crèiem, emmig del riu que suposadament tant ens estimem, i que no siguem capaços de desempallegar-nos-en d’una vegada per totes. Ben mirat, tenim i som allò que ben bé ens mereixem.
Article publicat també a La Marfanta l’1 de març de 2022
Compra el meu últim llibre de ficció “Tots els noms del tren”
