De cognoms Fina i Segura. De nom: Adela.
Per si algú que m’acompanya no sap de què parlo: la cançoneta va pel retorn literari d’un vell anunci de compreses.
On ella seeempre vos dirà expressament la «i» quan li demanen de com es diu. Coneixedora que potser s’hi trobarà rialletes de tant en tant.
— Soc l’Adela, Fina i Segura — no pas: Adela Fina Segura o simplement Adela o L’Adela Fina. Perquè malgrat tot, sempre vos dirà el seu nom correctament, de manera natural. A voltes potser fent un gra massa.
— Hola soc en Quim, com et dius? — li ve ell, amb aquella veuarra, aquella simpatia inherent, aquells abdominals que s’imagina i aquell somriure que estaborneix.
Vos explicaria que a l’escola li havien fet befa. Ara, amb prou edat perquè quedin al fons del temps, encara troba uns certs moviments dels bigotis en saber-li el nom. Però ella mateixa somriu, en especial amb cap ocurrència ben afinada, ben fina, feta amb els seus cognoms.
Val a dir que Fina ho és!, l’elegància dels gestos suaus i hàbils. Jo crec que es mou sense adonar-se’n que de sota hi ha com un terra, o sí, però que encisa igualment pels seus gestos. La seva complexió també deu comptar, s’adiu, suposo.
La seva mare, sempre una mica insistent, li diu sovint que n’hauria de menjar més malgrat no és pas Fina de no menjar prou.
Segura, ho és!
S’hi diu com és i és com s’hi diu. La persona amb nom, cognom i cognom, fan tot un bon paquet.
Com queden pocs caràcters abans d’arribar als cinc mil límits i ja estic una mica estressat de tant com vos voldria explicar. Deixeu-me dir ràpidament una de les moltes que vos farà somriure, com a mi.
Bé, de tant important que és per ella la seva «i». De fa temps, mentre no entrava ningú a la papereria, llavors propietat de la seva tieta i on encara treballa. Avui no perquè és festiu. Va agafar un retolador negre del zero dos, per si de cas ben finet i un pic desat en pla sobre la taula el document plastificat que te d’identitat, l’hi va afegir la «i» en el lloc on pertoca entre els cognoms dels pares.
La «i» és la manera catalana de finalitzar les enumeracions. No pas tan sols de persones o cognoms, de tot.
A la mare ja la coneixem i amb el pare sempre fa broma. Són molt diferents tots dos i no s’explica segurament com poden estar junts i que estimin tant. Però l’Adela se sent la summa de tots dos i queda palès que qui va fer el document d’etiquetatge de persones, no va tindre cap mena de consideració pel que fa a què els seus progenitors eren persones diferents i de la mateixa importància per a ella.
Amb una cosa tan minsa deixa esmenada aquesta reconsideració identitària. Ja mai més no s’annexionarà subordinadament, per defecte: la mare, al pare. Fa lleig rere dels avenços socials amb que la Fina i Segura va créixer: de considerar a la dona, habituament, com un afegit del home! No ho ha estat mai tradicionalment així en aquestes contrades de sardanistes i Moixiganguers. D’homes i dones fent tot plegats. Per l’amor individual i a tots.
Perquè amb la gestió de «i», tot canvia molt! Ja és més un document personal i intransferible. Ara és més el seu perquè hi ha ànima de si mateixa. Ja no és ella un: « », «y» o «&».
I pel que fa al somriure promès, bé, he-he, com ja tenia la tinta xinesa a la mà i ja posats a fer entremaliadures. Bé, doncs va afegir una discreta coma just rere la «i» al mot «reino», com si s’hagués defugit de la ma!
Obro parèntesi: ¿Vos has adonat que abans d’un dia sis d’octubre, al mateix lloc d’aquell cartró deia una solitària Espanya i allò del reialme escrit va vindre desprès? N’és curiós perquè a la historia dels reialmes acostuma a passar del revés. Primer hi son i desprès ja no. Tanco parèntesi.
-La «i» és el cognom del mig! - diu quan cal d’aclarir.
I ara en té un petit neguit de pensar que la personalització que va fer quan la papereria era de la tieta, a un temps on la majoria de gent pensava que caducaria abans del que hi figura, caldrà d’anar-ho a renovar un dia o altre. Aquí, a la policia. A veure com ho explica al funcionari que no entén res de pares i mares.
Però l’entremaliadura ha pagat la pena! Coses minses de la resiliència cultural on tampoc cal tant més que un bolígraf o similar! Va estar prou de ficar-s’hi la mà a cartera, de dins la bossa de ma i mirar-se de prop un document que li diu amb ella mateixa de qui és ella, en realitat.
Ben mirat, la «i» és així en tot: subtil, amb aquell saber estar-hi, de ser tot un pilar de la llengua. No hi ha lletra més catalana, ni més bella, que digui tantes coses amb tant poc! Us vull explicar d’aquesta i a veure com no m’allargo. Tant que costarà d’explicar qui és la nostra lletra major!
Un afixe sense additius, un fonema al fons de la gola, el graf més transformador, tot un mot vertical, un nota d’elegància, finor i seguretat, difícils de superar!
La «i» ens diu: «a més»; vol dir: «que continua»; i: «apleguem diferències». El mot més simple a una sola lletra que aixecà la ma del full, mai pas individualista i del tot sempre potent!
Cal adonar-se’n. El puntet que l’hi levita magnèticament serveix per a fer els servidors de la coma, per a dir: i punt! Ací tenim la unió de diferencies amb tota naturalitat!
Quan es barreja a dins les paraules, potser l’hi veiem l’asta accentuada amb una coma enfilada; o dos puntets per recordar un xic de la prepotència que pot amagar; o bé tota nua i neta, el més freqüent. Amb capitells, si s’escau, segons l’estil. Si en majúscules no hi és el punt és de tant fort que ha sortit disparades les igualacions.
Coi! M’arriben just en aquest moment ones cerebrals que argumenten que la lletra catalana no és la «i» si no la «ç».
Ambdós, l’Adela i jo, vull dir, us hem de dir que no! Per la meva banda, si bé de fons del: idioma, finances i independència, potser sí que hi son una mica trencades ara mateix. No van pas escrites amb «ç» i sí amb la «i» moltes vegades. Així que no cal que ho fem recargolat. La «i» endreça les idees i a tot dempeus.
Així que la «i» guanya en catalanitat, malgrat sia per poc!
I ha tantes que us podria seguir dient de l’Adela, un amor que tinc, amiga de la Norma. Potser un altre dia.
