Relats curts

L’art d’escriure és capil·laritzar pels ulls, a l’ànima. Quan concentrem l’esforç d’oferir més en menys caràcters, no ha de ser pas un canvi significatiu. Sia per l’escrit lligat en curt, o de puntes llargues, indefugiblement cal valorar el minsos temps que tenim els receptors, com a humans.

Per això els relats curts son normalment: contes, opinions, o noticies periodístiques.

Curt no pot voler dir retallat. Quan llencem pensaments abstractes, imaginaris, son ben reals. Existeixen en els axons d’ambdues ments. Malgrat que potser no exactes, cal cercar la literalitat. No tan sols a l’enfilall de blocs de gargots llestos, reconeixibles, per qui els transforma en conceptes a les fondàries dels sentits, a dins dels pensaments. Més que els pensaments defugits d’un mateix. Han de penetrar al lector, que mereix no perdre el peu a la lectura.

Si ho penses, uau!

De cap manera et voldria desanimar a escriure a ningú, és màgia!

Per tal de descodificar allò que s’hi entrega, sense ser-hi: emoció, informació, coneixement, salut, o potser defugida del esperit. Explicar per escrit, és assistir a obrir el cos al solet que entra pel vidre, aquell dia de tant fred. Endreçar les lletres rere l’última a qui li vols explicar amb pausa, i amb cura. Començant per un mateix. És viure per sempre més a les acaballes de les terminals dels nervis òptics dels altres. Perquè cal ser-hi just allà, quan arribi el colom que vas deixar anar amb el missatge escrit d’altre temps, fa poc o molt.

Relatar, contes, vivències, ciència, tan se val. És cremar-se’n en lletres dins d’un acte ferotge de generositat. La saborosa tortura autoinfligida de no ser mai prou exacte, prou bé, i prou tot. I prou que dels dits sortiran flames; i de les cendres, dubtes, i amor.

L’infern el va descriure un escriptor, primer de tot.

Però també el cel! I també tot!

El mon serà el que vulguin els escriptors. Son qui ens mostren un mon millor, o la consciencia del pitjor. La punta del pensament son justament els escrits, qui han de dissenyar tots els pensaments. I potser ho és el teu, ho ets tu!

És per aquestes pauses, i pautes, pel fet de fer guixots codificats. Que ja no competim amb les feres per caçar les besties. Ben identificades en relats curts, nous, o prehistòrics, ens diuen on hi és el menjar. Allà dins, amb la resta d’additius descrits a l’envàs, o a la recepta.

Escriure és la marca de la petjada del primer pas a la terra, i el definitiu, com a humans. I quan escrius pots participar d’això.

Espero haver-te explicat que vol dir escriure amb poca extensió, i inspirat-te, si us plau. Si és així, espero que m’ho diguis en el teu proper escrit.